Cocteleria

Com cada dijous des de fa no sé quant, acabat de dutxar, una mica mudat i perfumat, soc a la porta de la cocteleria.

Avui, la cocteleria N. Hi vaig ser ara farà un parell d'anys i, ho comprovo a la llibreta..., em va agradar com preparava el "Diàbolo" i he de dir que estava prou bé. Per què el Diàbolo? Doncs perquè mentre mirava la carta, dues persones el van demanar; directament, només entrar. "Deu ser que el fan bé", vaig pensar.

El cambrer, si no m'erro, és el mateix. Així, que he de ser un separat amargat que no pot veure els fills tant com voldria. Potser no cal recuperar el paper, però no m'agrada deixar res a l'atzar: mira que si el cambrer es recorda de mi...

Entro en el paper i demano sense aturar-me a mirar la carta −"un Diàbolo!"− i sec a la barra. Abans que el cambrer no es fixi en mi, em despentino una mica, afluixo un parell de dits el nus de la corbata i m'apujo un dels faldons de la camisa.

M'agrada beure a les cocteleries. No cal que siguin de categoria, que no tinc el paladar tan fi. Prefereixo llocs normals o, encara millor, llocs amb tradició que han perdut l'anomenada. Cocteleries com les de les pel·lícules dels anys cinquanta amb poca llum, molta barra i poques taules.

− El seu Diàbolo. Ara feia temps que no el veia... 
− Doncs, sí. Potser més d’un any i tot... Si que teniu bona memòria.
− Home. Les cocteleries no estan de moda i no hi passa massa gent. A més, m'agrada aquesta feina. En fi. Que vaig de gust.
− Gràcies.

És un paio ordenat. Potser obsessiu. Cada dijous al vespre repeteix la mateixa cerimònia. En tornar de la feina, es dutxa s'endiumenja i surt xino-xano de casa sense rumb fix, però amb la idea clara de tornar-hi a la nit, no massa tard que divendres ha d'anar a treballar, una mica begut, no massa, directe cap al llit.

A cada lloc tria un personatge per presentar-s'hi. I tot ho anota a la llibreta. El nom de la cocteleria, el còctel que hi ha pres, la pinta del cambrer, el personatge que hi ha representat i, com no podia ser d'altra manera, la nota que ha atorgat al lloc, al cambrer i al còctel. La llibreta. Tot ben classificat, ordenat i avaluat.

Mentre pren el Diàbolo, consulta a la llibreta els personatges que ha encarnat a les diferents cocteleries ("doncs n'he visitades unes quantes!"): vidu, separat, divorciat amargat, casat amargat però no prou valent per tallar la relació, solter sense perspectives de parella immediates... Unes quantes personalitats. Què l'empeny a aquesta teatralitat? No ho sabria explicar. Potser per compensar la vida tan ensopida i regular que du? Una noteta de color enmig de la grisor?

A cada lloc demana un combinat diferent, tot i que el que més li agrada és el Gimlet, però sap que cal adaptar-se a l'entorn i cada cocteleria té la seva especialitat i no compensa fer el merda. El Gimlet... Veure com el preparen ja el predisposa a gaudir-lo. Mentre es refreda la copa amb gel picat, el cambrer, amb quatre cops sec de la coctelera, mescla tres parts de ginebra i una de suc de llima i, després de buidar el gel de la copa, hi aboca la mescla; en acabat, frega la boca de la copa amb un tros de pela de llima que, finalment, disposarà artísticament per a decorar el combinat.

A la barra, amb el còctel al davant, mentre en faig petits xarrupets (ja ho sé que la recomanació és que l'has de beure de tres glops prou seguits perquè el gel no aigualeixi el combinat), penso maneres d'iniciar la conversa, en cas que es presenti l'ocasió, i dirigir-la cap al paper d'avui. A punt de demanar el segon Diàbolo, se m’acut que puc deixar anar un "ai, demà em tocava tenir els nens, però la bruixa de la meva ex m'ha trucat per dir-me que no podran venir perquè aquest cap de setmana tenen una reunió familiar... No pot avisar amb temps, la... " quan tingui al costat algú susceptible de poder mantenir-hi una conversa.

Demano un altre Diàbolo i, amb calma, em dedico a mirar com el prepara. De moment, el cambrer belluga les mans amb elegància i es veu que és net. Aboca gel picat a la copa de còctel i agafa la coctelera. Una copa de gel picat, una mesura gran de rom blanc, mitja mesura petita de triple sec i una altra mitja mesura petita de de vermut sec. Bé; elegant i sense floritures. Unes gotes d'angostura i tapa la coctelera. Talla una tira de pell de taronja i la deixa sobre un plat. Agita la coctelera, sense excessos i, abans d'abocar el combinat a la copa, en buida el gel. Ara, hi aboca el combinat deixant que s'escoli una mica del gel i col·loca artísticament la pell de taronja a la superfície. "Perfecte; tindràs una bona nota. No has perdut estil des de la darrera visita!".

− El seu Diàbolo. Vagi de gust −em diu mentre deixa la copa sobre un sotagot després de retirar la copa buida i el sotagot usat.
− Moltes gràcies!

Quan demano el tercer, potser quart, combinat, ja estem sols el cambrer i jo, i deixo anar la frase que tenia preparada. Com un bon professional, el cambrer m'escolta amb atenció i jo em fico de ple en el paper. Que si les discussions, que sempre hi ha problemes i malentesos, quina complicació tot plegat, que separats però amb bona relació no m'ho acabo d'empassar... En fi, la llista de tòpics que tots coneixem.

Allargo el combinat tant com puc mentre desplego els matisos del meu paper i, quan miro l'hora, veig que és molt més tard del que esperava. Acostumo a posar-me un límit tant de beguda com d'horari quan surto els dijous, perquè els divendres treballo, i avui m’he passat. Arribaré a casa una mica més begut del normal i bastant més tard. Demà em costarà molt mantenir el nivell d'amabilitat que acostumo a tenir a la feina i no puc posar com a excusa "estic ressacós" perquè perdria molta part de la bona fama que tinc. "És difícil de tracte... No, amable i eficient sí que ho és, però... no sé, costa de conèixe’l" és la frase que em sembla que diuen quan parlen de mi.

Quan arribo a casa, anoto a la llibreta la nota del cambrer i que he repetit el paper de separat. Em rento les dents, em despullo i al llit. Tinc el cap una mica emboirat, però no em costa gens adormir-me.

He de pensar a no repetir el paper de separat que ja m'avorreix una mica...