La premsa, tota la premsa (diaris, ràdios, televisió, mitjans digitals) publica un avís governamental que diu que hi haurà apagada imminent. A primera hora del matí no hi havia cap precisió, només l'avís sec: "apagada imminent". La població, nosaltres, no enteníem res. Com es pot avisar d'una apagada? Que no es deuen totes a fallades de la infraestructura o de les empreses de gestió? Què vol dir "imminent"? No sé si era la intenció del govern, però es va estendre una sensació com de pànic força estranya. No hi havia crits ni manifestacions, no es van generar cues als supermercats ni desplaçaments massius. Senzillament tots estàvem espantats mirant d'entendre el missatge. Tots estàvem penjats de les pàgines dels mitjans de comunicació esperant actualitzacions. Neguit. Potser "neguit" seria una definició millor que "pànic".
A mig matí es publica una actualització de la notícia: "L'apagada segurament començarà d'aquí a un parell de dies". La pregunta general va ser "calia?" I especulacions. Arreu. De tota mena. Una cosa inaudita: anunciar una apagada amb dies d'anticipació... "Com ho saben?" "Sabent-ho, com és que no ho poden solucionar si encara tenen un parell de dies de marge?" "Que no sigui un altre experiment com la pandèmia..." "Què representa que hem de fer?" Amb l'actualització sí que van començar les curses als supermercats d'alguns; dels que ja havien patit alguna apagada abans. La majoria de la població només estàvem sorpresos, no enteníem res i seguíem actualitzant les pàgines dels mitjans de comunicació mirant d'entendre alguna cosa.Cap a migdia s'anuncia una compareixença del president del govern a totes les televisions a les tres. Com si fos Nadal. Crec que tots vam entendre que la cosa no pintava bé. Encara no es van generalitzar les excursions als supermercats, però la sensació de neguit creixia i s'acostava perillosament al pànic. No sé si algú va poder dinar, jo no, esperant la compareixença. El DirCom del govern hauria de plegar. No recordo una gestió tan nefasta de cap esdeveniment.
Tothom davant de les pantalles; els audiòmetres devien de petar. El president apareix sol, vestit de fosc. Saluda breument i seca, i va directament al tema. En resum, els astrònoms han detectat que s'estan donant les circumstàncies propícies perquè es generi una potent flamarada solar i que, segons els càlculs, es produirà d'aquí a quaranta-vuit hores com a màxim; abans de trenta no sembla que es pugui produir. No s'ha avisat abans perquè s'estava afinant els càlculs. No s'ha pogut precisar amb exactitud la magnitud de la flamarada i, per tant, no es pot preveure la durada de l'apagada. Serà general. Tot caurà. Els equips d'emergència miraran de recuperar els sistemes com abans millor, però no es pot saber quan podran començar a treballar. Es recomana a la població que no surti de casa en el moment de l'apagada, que les excursions a segones residencies aïllades potser no són la millor solució. Pel que fa als subministraments, se'ns avisa que el govern es prepara per fer repartiment de menjar i begudes a la població, i que no caldrà fer cues als supermercats perquè l'exèrcit està recollint subministraments mentre es fa la compareixença (amb la tensió no ens n'havíem adonat que hi havia camions militars als carrers). El president desgrana els sistemes que cauran, que hi ha un plena cooperació planetària i que immediatament abans que es produeixi la flamarada es faran sonar sirenes i hi haurà avisos telefònics dels sistemes d'emergència perquè puguem desendollar aparells i buscar llocs de la casa lluny de circuits elèctrics. Unes frases com a mostra de solidaritat i suport, i s'acomiada.
Les companyies telefòniques van col·lapsar com si fos la nit de cap d'any. Tothom volia saber com s'ho muntarien parents i coneguts, i si calia anar-hi o que vinguessin.
Tots els subministraments... Quan el president va començar a desgranar els serveis que caurien, vam ser conscients que tot, tot, tot, es gestiona digitalment i, per tant, tot caurà: llum, gas, aigua, Internet, semàfors, transport, comerç... La sanitat! Els hospitals sense electricitat! D'això no va comentar res, el president; suposo que no volia espantar més del necessari la població, però no sé si va ser una omissió útil. Suposo que tothom va pensar el mateix. Bé, tampoc no serveix de res estirar-se els cabells: no hi ha solució. Ni bateries ni generadors poden resistir una flamarada solar com la que se'ns acabava d'anunciar. Devia ser un moment dur per a familiars i professionals: dos dies per pensar-hi sense possibilitat de solucionar-ho.
Alguns es van precipitar cap a les benzineres i, suposo, que quan se'n van adonar de la inutilitat del gest, van tornar cap a casa.
Els que tenien cuines de butà es van sentir, per primer cop en molt de temps, uns privilegiats. Després d'anys de rebre crítiques per ser tan tradicionals, ara els de les induccions els passaven pel costat en silenci i mirant a terra després d'haver regirat el material de càmping per mirar de trobar cuinetes o el que fos que no fos elèctric. Ara bé, com que la majoria (diria que això va de bracet) tenien barbacoa al pati o a la terrassa, la cosa no va ser tan dramàtica com ho podia haver estat.
Els congeladors van ser la següent gran preocupació. Identificar què hi havia i mirar d'esbrinar si es podria aprofitar. Bosses isotèrmiques, glaçons, capsetes gelades, neveres de càmping... Tothom va respirar tranquil en veure que tenia, pel cap baix, menjar per a quatre o cinc dies. Perquè no pot passar que una apagada duri més d'una setmana, oi? Som en una societat moderna, desenvolupada, occidental., oi? Una socialdemocràcia pendent del benestar dels seus ciutadans... Una setmana...
Sobre això, recordo que fa uns anys vaig llegir que a la península som molt de rebost (suposo que el concepte rebost incloïa congelador) comparats amb la resta d'Europa. Mentre repassava els calaixos del congelador i els prestatges de l'armari de les llaunes i la pasta, pensava "i què faran ara els americans de les pel·lícules, aquells que sempre mengen coses preparades?"
Torno a l'ordinador per mirar de trobar més notícies i, de cop i volta, penso en tot el que hi tinc emmagatzemat... Marededéu! Entre l'ordinador, els discos i els serveis d'emmagatzematge tinc tantes coses... Tota la història de la família! Com es poden protegir els continguts digitals en aquestes circumstàncies? Si algú els pot protegir són les empreses que s'hi dediquen. S'hi dediquen, hi deuen haver previst alguna cosa per l'estil i deuen haver investigat per trobar-hi solucions. Nosaltres no hi podem fer-hi res. Enyorar els àlbums de fotos i les Moleskine. Tot i aquest intent de racionalitzar la situació i de tranquil·litzar-me cerco solucions a Internet. Una gàbia de Faraday, tot i que no és clar que funcioni: tot dependrà de la dimensió de la flamarada.Comença la recerca de capses de llauna i de paper de plata a casa. Miraré de posar cada cosa en una capsa, que embolicaré amb paper de plata (ja sé que no cal) i després, faré un bolic de totes les capses amb una altra capa de paper de plata. No sé si serà la solució, però tenir una esperança i una feina a fer em mantindrà ocupat durant l'espera.
Quaranta-vuit hores (com a màxim), Tic-tac. I ara, què? I penso que tothom està igual. Ja hem paït la notícia, ja hem revisat el rebost, ja hem pensat com solucionar la cosa dels aparells elèctrics. I ara, què? Jo no em veig capaç d'anar a la feina i no sé com dir-los-ho. Hi truco? I què els dic? Una excusa barata? Dir-los que no em veig capaç d'anar-hi després de tot el que ha passat avui, i del que ens espera? Alguna cosa he de fer... Avui teletreballo (i poca cosa he fet) i demà em tocaria anar al despatx.
Mentre hi rumio, rebo un email de l'empresa dient que no cal que hi anem. Que és preferible deixar les instal·lacions lliures perquè els tècnics mirin de protegir els equips de la millor manera possible. Perfecte. Ja em puc dedicar a protegir els aparells de casa.
Faraday, som-hi! Una tarda de bricolatge.
Ja he aconseguit de guardar la majoria dels aparells electrònics. Cafè, descans i trucada a la família per saber com ho porten. Mon germà, el manetes, s'ofereix a fabricar-me unes quantes gàbies; li dic que ja ho tinc solucionat. No diu res, però el silenci connota que l'he impressionat, cosa que m'alegra moltíssim. Ma germana que ha marxat al poble perquè s'hi sent més segura. Li diria que a ciutat la cosa serà més suportable, però sé que no m'escoltarà i que no paga la pena contradir-la; li dic que molt bona decisió i que ja mirarem de parlar quan tot això s'acabi.
Només queda esperar. I no és gens fàcil:
Com et prepares per al desastre? Desastre que no en coneixes la magnitud... Què en sabem de les conseqüències? Serà tornar a l'època preinternet? Uns dies de patir i recomençar?
Què passarà amb tot el coneixement que tenim acumulat al núvol? Si no es recupera, com ho manegarem tot plegat?
Mai abans ningú no havia previst un pla de contingència per a un esdeveniment com aquest? Que fins i tot hi ha plans per afrontar una apocalipsi zombie!
Si hi ha res previst, com es que no ens ho diuen perquè no patim?
Crec que tots ens fem preguntes com les anteriors i que ningú no hi pot donar respostes satisfactòries. Ens esperen uns dies d'angoixa...
Sabeu quan el Rhin va sortir de mare? Bé, la pregunta no té gaire sentit; el Rhin surt periòdicament de mare. La cosa és que quan detecten la crescuda a la sortida de Suïssa, les grans ciutat alemanyes i dels Països Baixos tenen quatre o cinc dies per preparar-se sabent que la crescuda els arribarà, si pot ser, amb més gravetat encara. Cinc dies sabent que patiràs, sense poder evitar-ho, només podent pal·liar-ho. Doncs, ara, igual, però pitjor. No tenim experiència; els ajuntaments de Düsseldorf o Colònia fa segles que saben què cal fer si el Rhin es desborda. No ho poden evitar, però fan barreres per intentar que faci com menys mal, millor. Nosaltres, què en sabem de les flamarades solars? Què sabem de com es viu sense Internet o sense electricitat? Esclar que parlo del món desenvolupat! Ja ho sé que hi ha tribus que no tenen electricitat ni aigua corrent ni... Però la part de població que veurà alterat, molt alterat, el seu ritme de vida; la població del que coneixem com món desenvolupat, és majoritària. D'altra banda, com rep la natura les flamarades solars? Algú ho sap? De segur que afecta el camp magnètic de la Terra i això ha de tenir conseqüències en tots els éssers vius. Bé jo no hi entenc un borrall, però de ben segur que alguna cosa han (hem) de notar...
I el Nasdaq? Com és tenir temps i estar nerviós, oi? Penses en coses estranyes... Tot sigui per ocupar el cap i no tenir temps per espantar-se, perquè a mi què m'importa el Nasdaq? Si sempre m'ha semblat impressionant això de la borsa, el Nasdaq el veig com un casino, una casa d'apostes en línia. "Crec que la idea d'aquest fulano serà important en el futur i algú li voldrà comprar, per això, compro ara una part del valor que algú creu que té aquesta idea". No trobeu que és tendre? I més tendre pensar que hi ha qui elabora teories i fa ciència (econòmica) al voltant d'aquestes maniobres quan, vist des de fora, fa tota la impressió que s'hauria d'estudiar des de la psicologia, l'única ciència capaç de posar llum sobre els impulsos humans; perquè tot això es mou a partir d'impulsos sense cap més fonament sòlid, oi?
I fins aquí el temps que penso dedicar a això que està molt lluny dels meus interessos. He de reconèixer que m'ha servit per ocupar una mica del temps d'incertesa que encara queda fins el moment de la veritat.
En acabat de sopar em sorprenc dient en veu alta "anem a mirar la tele que ja queda poc de gaudir-la". Encara no ha passat un dia des de l'anunci i ja estic així? Si no m'ocupo les... Quantes hores queden? Trenta? Quaranta, a tot estirar? Si no faig un pla, un horari per omplir tot aquest temps pre... Com n'hauríem de dir? Pre-desastre? Pre-apagada total? Pre final de la digitalització? No crec que en tant poc temps ningú hagi tingut temps de trobar una denominació adient.
Fer un pla... Evidentment, no el faig i deixo passar el temps. I el miro com passa lent, molt lent. Una mica de televisió (he deixat oberta la caixa de guardar el televisor i l'equip de música per poder tenir música fins al darrer moment), repassar la llista de cd i lp (els cd i els lp ja els tinc guardats, però he imprès una llista per si es fan malbé o perquè sí, no ho sé) i buscar aquella àlbum a l'Spotify. Ja ho sé que no calia protegir els lp, però me'ls estimo...
La televisió no m'acaba de convèncer. Les notícies, les actualitzacions de darrera hora, les tertúlies... Tot parla del mateix, com és natural, però sense dir res útil amb suc (i què podrien dir d'una cosa que no sabem com és?). Me'n canso aviat. Miro la llista d'àlbums. Jazz? Petrucciani? Miles Davies?... Sembla que totes les decisions han de ser transcendentals ("potser és el darrer àlbum que escoltes") i tot es fa lent. He de procurar treure ferro a la situació. Potser jazz, però dels Marsalis; allò que van fer en família i sona tan desenfadat... A veure si ho trobo... Mi-te'l: "Joe Cool's Blues". Val, no és jazz, és blues...
Queda un dia, a tot estirar. Miro per la finestra i el Sol es veu com sempre. Esclar que no sé com s'identifica "una flamarada solar"...
Avui he decidit que em dedicaré a cuinar coses del congelador. Crec que es conservaran millor cuinats en una carmanyola i coberts de glaçons que en un congelador mort. Ja tinc feina per a tot el dia. Busco al telèfon (el telèfon també morirà i no el puc amagar perquè és per on arribarà l'avís!) una llista agradable per passar el dia a la cuina i als fogons: un conill, un pollastre, un paquet de carn picada i un lluç. No estava tan ple com altres vegades; a més, els gelats els puc deixar que no es descongelaran d'avui per demà, i els paquets de verdures... Si no els aprofito, tampoc no em moriré.
Tanta estona a la cuina m'ha fet passar la gana, Potser també té a veure que he anat picant mentre cuinava, o els nervis; perquè, per molt que ho vulgui dissimular fent coses sense parar, estic neguitós: esperar no se sap què no se sap quan, que voleu que us digui, no és agradable.
Abans d'anar a dormir, em poso una pel·lícula (la darrera que miraré abans de..., perquè aquesta nit tancaré la caixa del televisor i l'equip de música). Repasso les ofertes de les plataformes. Descarto les pel·lícules apocalíptiques i postapocalíptiques, que n'hi ha un munt, i em decideixo per un clàssic d'acció (que ja he vist unes quantes vegades) perquè no tinc gens de ganes de pensar.
No he dormit gens bé. Em desperto d'hora i dutxat, vestit i esmorzat recullo la casa i poso a llegir de cara a la finestra per mirar de captar el moment en què tot se n'anirà en orris. Suposo que en algun moment el Sol brillarà més del compte. No ho sé. Van passant les hores. Vaig passant pàgines i, al final, em sap greu no haver començat aquest llibre abans. No em puc concentrar i no l'estic gaudint com voldria. Llàstima: l'hauré de tornar a llegir en algun moment.
Dos d'una i encara res. Mira que si han errat els pronòstics... Busco al telèfon; cap alerta. Miro X, cap notícia. Repasso les capçaleres de la premsa, tampoc. Ja no sé on buscar i no vull perdre la calma, la poca que em queda. S'ha fet fosc (a l'hora normal!) i res de res. Torno a mirar el telèfon per veure si hi ha cap anunci de compareixença del president. Res. Ara sí que soc un sac de nervis. Avui tampoc no podré dormir. Alcohol?
No sé a quina hora de la matinada em desperto. Miro l'hora i el despertador està fosc... Ja és collonut que la flamarada solar ens hagi afectat de nit! També te gràcia... Mentre vaig a pixar, penso en com soc d'idiota: és de dia a l'altra banda! Som tan eurocèntrics que ni se m'havia acudit que la cosa podia anar d'aquesta manera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada