Ara
ja fa uns anys que va morir la mare. Aleshores, no vam voler tocar
res de la casa perquè encara hi vivia el pare i quan, al final, el
vam haver de posar en una residència perquè ja no podia valer-se
tot sol, tampoc no hi vam tocar res perquè no semblés --almenys a
nosaltres, potser una mica per rentar-nos la culpabilitat de no
poder-lo tenir a casa-- que ens el trèiem de sobre, perquè ell
sembla que tenia molt clar que la residència era la seva darrera
estació.
Ara ja està; com diuen als diaris "Avui ens ha deixat en NNN
després d'una llarga malaltia". Han estat uns mesos llargs,
però ara ja descansa (i nosaltres, també). El final de la cursa ha
estat dur (preparar tot el comiat: cerimònia, caixa, papers...) i
ara hem de començar a tornar a la normalitat, a la nova normalitat.
Els nens ho han passat malament, però no els hem volgut amagar que l'avi
es moria. Crec que han de ser conscients que la gent es mor, tot i
que crec que el que els ha costat més de pair ha estat veure'l tan
feble al llit de l'hospital: no era l'avi que coneixien. No entenc
aquesta moda de preservar-los qualsevol cosa desagradable, que els
pugui molestar: si retardem el moment de confrontar-los amb els
aspectes delicats de la vida, crec que entrem en un tobogan sense fi;
perquè, quin serà el moment adequat per a aixecar el teló?
 |
| Julio Romero de Torres (1895). "Mira que bonita era". He triat aquest quadre perquè diu la família que la dona pintada al vers dels bitlets de 100 ptes de Julio Romero de Torres era parenta de la mare. Tampoc no sé si és cert o una bola familiar. |
La mort de la mare va ser diferent. Ja no era gaire activa mentre vivia i es va anar apagant a poc a poc. Va ser una mena de caiguda lenta. El pare, en canvi, va passar d'estar bé, amb les manies de sempre, a trobar-se immòbil en un llit d'hospital. Un ictus mentre era a casa sol (sort que aquell matí l'anàvem a visitar) que el va tirar a terra li va deixar mitja cara paralitzada i li va fer perdre la parla. A més, no es movia amb gens de facilitat i no era capaç de mantenir l'equilibri si no estava agafat a alguna cosa. Un parell de setmanes mirant de fer-lo fer recuperació (no volia fer-ho de cap de les maneres) i cap a l'hospital. No parlava, no sentia (potser no escoltava )... Semblava que no volia fer res i que tots el molestàvem. Com si esperés morir i acabar. Potser s'havia cansat de viure: la mare morta; nosaltres, col·locats; els nets, grans... I, a sobre, l'ictus!
En resum, que ara el pare és mort i ens hi hem de posar, i a mi em
venen un dies complicats, perquè ho he de fer jo. Ho vam parlar
entre els germans i em va tocar: soc el gran, tinc temps i... Que
m'ha tocat.
Buidar la casa dels pares no és buidar casa teva perquè et trasllades; és
triar què de tota la teva història (bé, no només teva, de la
família) guardaràs i què anirà al contenidor i no veuràs mai
més: decisions binàries i definitives que, malauradament, no es
poden prendre objectivament; els sentiments hi tenen tant a dir que
les aturades davant les bosses de reciclatge s'allarguen i, al final,
saps que decidiràs sense cap mena de criteri, sense cap mena de
seguretat. I no serveix de res consultar-ho amb ningú.
"Amb la mort dels pares es perd una part molt important de la teva
història." Aquesta frase me la va dir una amiga fa molt de
temps. De entrada sembla una visió una mica egoista de l'assumpte,
però és tan real que fa mal.
Entrar a casa dels pares i trobar-la buida és molt impactant. Quan
travesses la porta, tornes a ser el nen que hi vivia i, esclar,
t'arriben les imatges de la casa plena, amb sorolls, olors de menjar,
coses pel mig i crits demanant que les recullis. Així, doncs, fa
impressió veure't sol allà enmig d'una casa sense gent amb la
pudoreta de resclosit que es comença a sentir. Només entrar-hi, he
obert les finestres de bat a bat, que hi entri el sol i es renovi
l'aire!
Em passejo desvagat pel pis. Sembla que estigui avaluant la feina que he
de fer, però només passejo i miro i toco. Amb la casa una mica
ventilada, recupero records --moments-- de quan era petit. Les
cortines voleiant, la mare a la cuina parlant com si fóssim allà
mateix sense esperar respostes; sortint-ne amb les mans acabades de
rentar, amb l'olor permanent de lleixiu que desprenia, eixugant-se
amb el drap que sempre duia a sobre i amb les butxaques plenes.
Sobretot, la recordo així: sortint de la cuina eixugant-se les mans i amb les butxaques de la bata plenes de coses; res de concret, coses
que trobava a terra mentre escombrava, agulles de la roba que
acabava de recollir, uns papers per llençar... Les butxaques plenes.
Divendres al matí era el dia de l'activitat, dels corrents d'aire per excel·lència. La mare no feia dissabte, feia "divendres". Ho netejava tot com si fes un any que la casa estigués deshabitada: moure els llibres per treure la pols de les prestatgeries, les cadires sobre la taula per poder fregar per sota, moure els llits, enfilar-se per netejar sobre els armaris... Tot això, hivern i estiu, amb tot obert de bat a bat i les cortines voleiant i la ràdio. Sempre la ràdio. Els divendres que ens quedàvem a casa, no podíem estudiar ni fer res. "Avui toca neteja!"
Que diferent aquest record de la casa ventilada, amb corrent pertot arreu,
dels dies del mal de cap. Això era més aviat a les tardes, en
tornar de l'escola, quan havíem de fer els deures. La casa tancada,
a les fosques, i ella estirada al llit amb un mocador sucat en
vinagre al cap. Aquella olor de vinagre... Nosaltres parlant baixet i
ella que no hi era. Migranya.
Del pare no em ve cap record en obrir les
finestres (i tampoc si les tanco): sortia de casa abans que ens
llevéssim i hi tornava quan ja estàvem preparats per sopar, cansat
després de tantes hores treballant; poca interacció.
Fumar, samarreta imperi, parlar poc ("ta mare ja parla per tots dos"),
deixar de fumar, tornar a fumar, i què més feia? No soc capaç de recordar res
concret. Sí que el veig reparant coses o fent petites obres a casa,
però no recordo cap costum seu, cap frase repetida a banda
d'aquestes dues respostes: si et sentia dir "no ho trobo",
responia "posa la ma a sobre i ho tindràs a tocar" i si et
queixaves per alguna decisió seva o de la mare, "quan siguis
pare, menjaràs ous".
El record més intens del pare és dels caps de setmana quan érem
petits. Sortíem a passar el diumenge a una pineda que era entre les
terres de conreu d'uns pagesos que (no sé si d'abans o pel tracte)
coneixia. El recordo fent baixar les pinyes dels pins amb un cop de
roc al tronc. Un roc gros, però molt gros. Ell, amb la seva
samarreta imperi, com un colós aixecant un pedrot immens i
llençant-lo contra el tronc, com si no li costés gens, amb la
cigarreta a la boca i la samarreta imperi.
Desperto de l'ensonyament i en entrar a l'habitació que havia estat nostra,
dels dos germans, hi veig l'ordinador. Una andròmina antiga, crec
que és el primer ordinador que va entrar a casa i que vam adaptar
perquè li fos fàcil de fer-lo servir. La paraula de pas... "1234".
Coneixent-lo, no la devia canviar. Doncs, no. No la va canviar.
Caram! Hi ha un munt de documents. No sabia que escrivia (sí, però no
coses amb consistència). Repasso els títols, però no són gens
explicatius. Mirant la grandària dels documents, n'obro el més
llarg. És una mena de diari. Que curiós. Ell que semblava tan per
sobre de les coses, com si res no l'afectés i ara veig que anotava
les seves reaccions als successos, sentiments que li provocaven,
sentiments que intuïa en nosaltres arran de les coses que passaven.
Paro i ja recuperaré la lectura més endavant; si no m'hi passaré
el dia i no recolliré res. El proper dia, portaré un llapis de
memòria i hi copiaré tots els textos per poder-los llegir
tranquil·lament a casa; aquesta màquina és tan antiga i lenta que
em fa posar dels nervis.
Marxo. El proper dia també haure de portar unes bosses per guardar les
coses ordenadament, una per a cada germà i que ells triïn què
volen conservar del que era seu. Esperava trobar-ne a la cuina, però
no he tingut sort.
Les prestatgeries de l'habitació són plenes dels llibres de quan érem petits, els que no vam arreplegar en marxar de casa. "Com que nosaltres no vam poder estudiar...", era la frase que justificava la compra d'enciclopèdies i altres llibres de coneixements. A banda, hi ha un munt de llibres del Círculo de lectores. La mare sempre en tenia algun a la tauleta. Costa poc de seguir les lectures que va fer, tots els llibres que va llegir tenen pàgines amb les cantonades marcades pel plec que hi feia per saber on havia de reprendre la lectura. Sempre llegia al llit ("llibres prims que si no, em pesen a la panxa"). Quan va parar de llegir? Com és que no ens vam adonar que això ja pintava malament? Ja és ben cert que els canvis graduals no es perceben quan convius amb qui els pateix.
A la cuina no hi he trobat grans canvis. L'olor de menjar i lleixiu de quan érem petits, evidentment, ja no hi era. El pare no sabia cuinar i crec que només menjava el que la senyora de benestar social li deixava fet els dies que hi anava. Per a la resta, devia passar amb cafès amb llet i galetes (i tabac). Els estris hi eren tots, guardats on sempre. Només faltaven carmanyoles (túpers) que devem tenir a casa els germans de quan la mare ens donava restes dels àpats dels caps de setmana i no li tornàvem.
A l'armari de sobre la pica hi havia els mateixos pots de sempre per posar la pasta, el sucre, la farina... Buits. A sobre de l'armari, els pots per a les herbes, també buits.
En resum, com la resta de la casa: un abandonament perllongat.
Em va fer gràcia de trobar-hi el munt de cafeteres que havien acumulat els pares amb els anys: tres Oroley de diferents mides, una Magefesa que van comprar amb l'olla de pressió i una cosa rara que només feia un cafè i l'abocava directament a la tassa que havies de posar sota l'"aixeta" i sobre una plaqueta feta exprés.
 |
| Una mica així, però amb una sola tassa |
Al menjador, la vitrina encara té les restes de la cristalleria de quan es van casar els pares (ara, ja és testimonial), el joc de cafè que els vam comprar fa un munt d'anys gairebé complet i un munt de copes de diferents jocs exposades sense cap mena de vergonya. Evidentment, tot envoltat de figuretes i records de viatges d'algú; dels pares, no. Segurament, en algun moment, ells ens podrien haver dit qui havia portat cada cosa, però ara ja ens quedarem sense saber-ho... Hi ha andròmines d'allò mes curioses: un gerret amb sorra del desert de no sé on, molts ninotets de vidre, un gerret amb aigua del Jordà (crec), algun record de viatges que havíem fet nosaltres, els fills... No paga la pena fer-hi voltes; ja no ho sabrem mai.
Seguint la tònica d'abandonament de la resta de la casa, en un dels calaixos del moble del menjador he trobat l'hule amb les estovalles i un tovalló (els darrers que devia fer servir el pare abans de marxar) i en un altre, el ganivet del pa tot envoltat de molles. Encara no entenc com no he trobat una colònia de formigues instal·lada a la casa. A la resta de calaixos i armariets del moble del menjador, inclòs el moble-bar), papers, sobres, rebuts, una capsa de galetes amb galetes a dins (a la brossa directament) i un parell d'ampolles de licor buides. Devien estar buides des que va morir la mare. Feia servir qualsevol licor per cuinar, cosa que ens treia de polleguera als fills. Els estofats es feien, de vegades, amb whisky. Un whisky d'aquells que et regalen, normalment car, i que guardes per a un "dia especial". En fi; altres temps.
L'armari del balcó es veu tan fet pols... No crec que l'arribés a envernissar mai (i sabia que cal envernissar tot el que està a la intempèrie, ens ho havia dit mil vegades) i ara sembla una desferra. L'he obert i a dins la mateixa barrija-barreja de sempre: pots de vidre amb cargols, femelles, claus, sabates en diferents estats de no-conservació, els cistells d'anar a buscar bolets, filferros, trossos de corda, una bombona de butà buida, fustes... L'he tornat a tancar, el buidaré un dia que vingui amb algú més i llençarem també el "moble".
El "test del tabac" ja el vaig buidar i llençar. El "test del tabac"... Un test immens, deu fer ben be mig metre de boca, que el pare feia servir de contenidor de burilles després que l'esbronquéssim quan vam descobrir que omplia els forats dels totxos de la paret del balcó amb les burilles. Hi havia tantes burilles a dins, sobre la terra i tapades amb un plat d'aquests de posar sota els testos que feia angúnia de mirar. Per sort, a la resta de testos de balcó no se li va acudir de tirar-hi burilles; també és veritat que no cuidava les plantes (com devien enyorar la mare) i que només eren vius alguns geranis.
La gàbia del periquito! Hi havia la gàbia del periquito, buida, en el seu penjador de peu. Quants anys devia tenir i quants en feia que estava buida? Recordo un dia que, mentre dinàvem vam sentir piular el periquito molt espantat i com cops al balcó. Quan vam sortir a mirar què passava, vam veure una gavina molt grossa que provava de pillar-lo entre els barrots de la gàbia. El pare la va espantar. No sé si va ser aquest periquito, o un altre dels molts que vam tenir a casa, que la mare el deixava volar i un dia se'l va oblidar al balcó, fora de la gàbia, i no el vam tornar a veure més. Durant un temps, la gàbia es va quedar oberta al balcó amb menjar i aigua a dins... Som així, la família.
Sense armari, sense gàbia, sense test de les burilles i sense plantes mortes i testos buits, al final, el balcó semblarà gran!
Avui he tornat amb un paquet de bosses per recollir ordenadament coses.
Abans d'anar a l'habitació dels pares, he engegat l'ordinador i n'he
bolcat el contingut en el llapis de memòria. Ja ens podem desfer de
l'ordinador. Una andròmina menys a la casa!
A l'habitació dels pares he començat a obrir calaixos de la còmoda.
Al primer calaix he trobat roba interior una mica feta pols (la que
feia bona pinta la vam dur a la residència; no sé per què no vam
llençar la resta...). Al segon, una carpeta i un moneder, enmig
d'uns quants mocadors i uns estoigs amb ulleres. Quan obro la
carpeta, reconec immediatament la lletra de la mare. Un munt de
receptes. Feia anys que no veia cap paper seu, a banda de la recepta
de pastís de formatge que guardo a casa.
Em sembla recordar que quan érem petits cada any comprava una agenda
dinA5 d'un dia per pàgina on anotava les despeses i deia que ho feia
per no oblidar-se d'escriure, però de cop i volta va deixar de dur
els comptes perquè s'espantava de com havien apujat els preus. Tenia una cal·ligrafia molt enèrgica i clara, amb la
lletra angulosa i gran. Al moneder hi ha una llista de la compra i
fotos nostres descolorides de quan érem petits... El pare, tan
absent, tan poc donat a la tendresa; per què ho va guardar? Ell, que
ho llençava tot menys cargols i ferralla variada per fer
reparacions, va guardar notes de la mare, mocadors de la mare, un
moneder de la mare... m'enduc la carpeta i el moneder a casa, tanco
tot i marxo. Avui ja n'he tingut prou.
Veure un altre cop la lletra de la mare m'ha emocionat i pensar que el pare
ho va guardar, potser una mica més i tot.
Torno a la còmoda de l'habitació dels pares i en un altre calaix trobo
una medalla de natació i una d'escacs.
La medalla de natació que vaig guanyar de petit. L'única medalla
esportiva de la meva vida! Recordo que va ser l'any que vaig aprendre
a nedar (ja era gran, 12 o 13 anys) i que competíem només tres i
vaig quedar segon. A casa no érem molt d'aigua; el pare no sabia
nedar i sempre deia que li faria molta pena si ens ofeguéssim perquè
ell no es podria tirar a salvar-nos. En resum, que no anàvem a la
platja i no vaig aprendre a nedar fins que va haver una piscina al
barri.
La medalla d'escacs era de mon germà. Hi va jugar una temporada i, de
cop i volta, ho va deixar. No ho recordo massa bé. Semblava que s'ho
prenia seriosament (crec que en algun moment va córrer per casa un
llibre de jugades d'escacs). Si en fa de temps...
Al mateix calaix hi ha un bolic de paper de seda. L'obro i apareix la
trena de la nena. Com un ex-vot! Una mena de corda d'uns cinc
centímetres de diàmetre i un parell de pams de llarg de cabells
rossencs. Què se'n fa d'una cosa així? A la bossa de ma germana!
Aquest calaix sembla el bagul de les golfes de les pel·lícules americanes.
Hi ha la capseta amb les nostres dents de llet (en algun moment,
devien estar separades, però ara...) i la medalla dels jugadors
anònims. El pare la va dur molt de temps a sobre i la devia acaronar
sovint; no se'n veu el text. Encara recordo el dia que va decidir que
ja era "exjugador" (devia ser per aquella època que la va
desar al calaix). Vam mirar de convence'l que mai no seria exjugador,
de la mateixa manera que mai no seria exfumador i que havia d'estar
sempre alerta, però, com sempre, no ens va fer cas, i durant un
temps vam haver de reforçar "l'estat d'alerta": que no
dugués diners a sobre, controlar-li les despeses... Va ser,
sobretot, una feina de mon germà que vivia més a prop seu.
Vigilar i renyar els pares és molt dur...
Al fons del calaix, apareix una llibreta d'espiral. El diari dels
primers dies de l'Alzheimer de la mare. També el guardava! Això ja
ha estat massa per avui. He plorat una mica, l'he guardada i marxo.
L'escanejaré i en guardarem una còpia cada germà.
No veig la capsa de les fotos. A la
còmoda no devia cabre-hi, potser a l'armari... Mi-te-la! Perquè a
casa no teníem àlbums de fotos ordenats com tothom. No, unes capses
de sabates amb fotos. Un totum revolutum de fotos que ara,
sense els pares, no sé si sabrem classificar o identificar-hi
persones. A veure si encara és com recordo...
Al revers d'algunes fotos hi ha noms!
Hi ha sobres, sense cap text (això ja
fora massa!). En un sobre he trobat les fotos del meu casament. Hi he
posat el nom i l'he apartat a la meva bossa. En el segon, les fotos
de la boda de mon germà (nota i a la seva bossa) i en el tercer,
evidentment, les del casament de ma germana. Guardat.
En el quart sobre, molt gruixut, hi ha fotos dels
nets. Totes juntes com esperant una altra iteració. El deixo com
està amb la nota "nets". La resta de sobres tenen fotos
nostres, dels fills, del dia que vam arribar amb el títol a casa, del
dia que hi vam aparèixer amb les parelles respectives, de diverses
festes (Reis, Nadal...).
En obrir l'armari de la roba blanca m'ha semblat que el temps s'havia aturat he trobat el munt de llençols i tovalloles que recordo. Segurament, encara hi ha coses per estrenar. No em semblaria estrany. No sé com podia tenir tanta roba blanca, perquè no recordo haver vist la mare comprant-ne.
L'altell de l'armari! He buscat una escala i hi he pujat per mirar de trobar-hi ELS pantalons. Casa dels pares era una mena de sac sense fons; que recordi ara, em van desaparèixer uns pantalons texans que, no se sap per què, van acabar tenyits de rosa, uns pantalons de loneta (els primers que em vaig comprar amb els meus diners). Però també desapareixien llibres, llibretes... Doncs res. L'altell era buit. No hi havia ni la capsa amb les figures del Pessebre. On deu haver anat a parar tot el que hi havia, perquè el recordo atapeït que costava de trobar-hi res.
Per què vaig tan a poc a poc recollint les coses? Per què m'hi repenso tant? Perquè cadascú passa el dol com pot i la meva manera és fent coses, treballant. Si m'aturo, tot es complica molt. No ho sé, dec ser com els ocells aquells que no poden deixar de volar; els falciots, crec.
A casa, amb calma, obro el sobre "Nets" i trobo fotos del pare jugant amb els nets. Moltes fotos. El pare
assegut a terra picant de mans amb els meus fills. El pare al carrer
xutant (o fent de porter) amb el meu fill. El pare rient al sofà amb
la filla de mon germà. El pare retallant papers amb... Tot de coses
que no havia fet mai amb nosaltres. Mai és mai!
He
de reconèixer que m'he enrabiat una mica. Mentre vam ser petits mai no
havia jugat a res amb nosaltres. Mai. A res. Ni parxís, ni futbol, res
de res! I mi-te'l aquí tirat per terra, xutant una pilota, assegut a la
taula... Suposo que fer-se avi ja és això, assuavir el caràcter i fer
pels nets coses inimaginables... Qui devia fer les fotos? No devia ser
la mare, tot i que no hi apareix, no recordo haver-la vista mai amb una
càmera a les mans. Els nens? Un
veí? Ara ja no ho sabrem.
Avui m'he dedicat al diari de la mare. Colló, que trist! No hi ha gaires fulls escrits, però es veu una degradació progressiva i ràpida:
Dia 1
Després de molts dies de trobar-me estranya i, sobretot, de veure que els altres em notaven estranya i no gosaven dir-me res, vam anar a cal metge. Diverses visites i unes quantes proves després, el metge m'ha dit que tinc Alzheimer.
Li agraeixo molt la sinceritat i que m'hagi dit que no sap ben bé com es desenvoluparà tot plegat. Que potser la cosa va ràpida, o potser lenta... Que ningú no en sap res de com ha d'evolucionar. Que no existeix un patró de ritme. El que sí et puc dir, ha dit molt solemnement, és que no té marxa enrere. Pots fer exercicis per mirar d'alentir la progressió de la malaltia, però poca cosa més.
En arribar a casa he mirat de pair tota la informació i he començat aquest diari que aniré fent mentre pugui.
Dia 2
Els meus fills han vingut a casa i se'ns han endut a una mena de clínica. Mentre jo m'estava fora amb el gran, l'altre i el meu home han entrat en un despatx. El noi gran m'ha explicat que és com una assessoria per als familiars dels malalts. Per dir-los què poden fer amb el malalt i preparar-los pel que els espera.
Esclar. No hi havia pensat mai. A poc a poc, el meu home anirà veient com vaig oblidant coses i, potser (segurament) arribarà un dia que no el conegui... He dit que anava al lavabo i m'hi he posat a plorar en silenci. No coneixeré els meus fills i els meus nets! No coneixeré el meu home! He procurat dissimular els ulls plorosos i he tornat a la sala d'espera.
Quan arribi a casa, començaré a etiquetar les fotos que tenim guardades; els àlbums i les capses. Si no ho fem entre el meu home i jo com abans millor, després ningú no sabrà qui hi ha i quan i on es van fer cada foto. Coi, quina responsabilitat. El record futur de la infància dels meus fills és a les meves mans i cada cop sembla que tinc menys temps per mirar que no es perdi.
En tornar a casa, he preguntat al meu home com havia anat la reunió. M'ha dit que, tot i que les conseqüències a llarg termini, i més tremendes, ja les coneixien, el metge les hi ha recordades:
--"Arribarà un moment que la malalta s'oblidarà de fer coses essencials", "arribarà un moment que la malalta no us reconeixerà" i altres detalls...
--Com ara?
--No ho sé... Que t'oblidaràs de cuinar, que t'aniràs aïllant... No em facis dir-t'ho tot ara que ja he patit prou al despatx. Un petó.
Dia 3
He dut a la taula una de les capses amb fotos, però no tinc esma de posar-m'hi! Mira que si no reconec algú? No sé si ho vull comprovar... Crec que acabo de copsar la magnitud de la tragèdia... El meu home em pregunta que què faig aturada amb la mirada perduda. No sé què respondre-li. M'he aixecat, li he fet un petó i he engegat la tele.
Avui m'he oblidat que tenia una olla amb patates per bullir a la cuina. Una desgràcia: pot destrossat i una pasta infecta a dins. Una fumera i una pudor indescriptibles.
Primer avís!
Dia 7
Li he dit al meu home que demani al metge la llista d'exercicis que em va comentar. Ara m'adono que haver-ho fet és reconèixer que potser jo no ho recordaré quan hi anem.
Segon avís!
Dia
Em sembla que ja he començat a baixar ràpid pel tobogan. Fa uns dies, vaig sortir al carrer quan el meu home era a comprar. Encara no sé perquè. El resultat és que vaig fer una volta a l'illa de cases i estava disposada a fer-ne una altra, ja sense saber on era, quan el meu home em va trobar i em va acompanyar a casa. Molt amable, però molt espantat. Avui tinc un cartell a la porta que diu "No obris la porta si estàs sola. No surtis de casa sense avisar-me".
Si m'hagués acostumat a fer servir el mòbil, potser ara ho tindria més fàcil. No ho sé.
Dia
M'hi he posat seriosament amb la cosa de les fotos. No ha estat tan greu. He recordat moltes situacions i he pogut escriure al dors de les fotografies noms de persones i llocs i dates. Quan el meu home ha tornat de la feina m'ha trobat empantanegada amb la taula plena de fotos i, aleshores, he descobert que tenia gana i que encara no havia preparat res per dinar. Ens hi hem posat entre tots dos i, en acabar de dinar, he reprès la feina; ara, "al alimón" (com m'agrada aquesta expressió!) amb ell. Molt més agradable. A més, he vist com se li il·luminaven els ulls en veure que havia reconegut força gent. Ja tinc feina durant uns dies...
Dia
M'he empolainat per sortir de casa, però en arribar a la porta i veure el cartell me n'he desdit....
He parat de fer feina amb les fotos. Avui m'ha costat molt. He provat de llegir. He agafat un llibre a l'atzar de la biblioteca. Bé! Un parell d'hores molt agradables. Tot i que em demana molt d'esforç, m'ho he passat bé. No recordo què he llegit, però.
Dia
He agafat un dels llibres d'exercicis per a la memòria. Errada! He vist les instruccions i m'he deprimit. Al primer full ja diu que és per als parents, però les he mirades. No sé quant trigaré a no entendre les coses que em diguin. Al llibre ho preveuen. Repetir, repetir, repetir... Paciència, paciència, paciència...
Dia
Com se m'encongeix el món!
Què pensaré quan ja no tingui records que m'alimentin el pensament?
Un dia no coneixeré el meu home. Penso que ell ho comença a sospitar i per això està molt més preocupat del que tocaria. Els meus fills i els meus nets! Tampoc no els coneixeré... Potser l'únic avantatge de la malaltia és que tot passarà sense que me n'adoni i, com que no en seré conscient (espero), no patiré. Bé, potser és millor que em concentri en l'ara que ja m'és prou penós.
Dia
Recordo un munt de cançons. Em sona que en algun lloc ho havia llegit, que la música es recorda durant molt de temps. Molt bé! M'he animat. He agafat un disc de jazz (Coltrane) i m'he assegut a escoltar-lo sense fer res més. Feia tant de temps que no escoltava música... M'havia acostumat a sentir-la mentre feia alguna altra cosa.
Dia
He demanat als fills que no vinguin amb els nets. No els conec, no en sé els noms i no vull que em recordin així. Em sap greu per ells i per mi. Em fa molt de gust notar que m'estimen, però no sé què dir-los, no sé de què parlar amb ells; si no els puc cridar pel nom, de què voleu que els parli? És molt dolorós. Amb els fills és diferent, ja són prou grans i ho entenen. Sé que els fa mal veure'm així, però sé que tampoc no poden deixar de venir a veure'm.
Dia
He vist en un diari que algú s'havia fet una foto cada dia a la mateixa hora durant molts anys. Sembla una bona idea, però no goso. No sé si vull veure'm decaure i no sé si vull no reconèixe'm dintre d'un temps. A més, mai m'he acostumat a fer servir el mòbil. Idea descartada.
Dia
Avui no he pogut fer el pastís d'aniversari d'un dels nets. M'havia trucat el noi per demanar-m'ho, com cada any, i li vaig dir que sí i vaig deixar un paper a la cuina amb la data i la paraula "pastís". Avui, he vist la nota i volia començar a fer-lo, però no he pogut. He agafat els ous, n'he trencat un i m'he quedat embadalida davant del bol. He esperat una estona fins que m'he calmat i he trucat al meu fill per a avisar-lo que no tindria pastís. He procurat no plorar mentre hi parlava i he notat que ell també s'hi esforçava. M'ha dit que no passava res, però he notat que estava trist. Jo també. Jo més. He plorat molt.
Dia
Començo a fer mala lletra. Sé que el meu home mira el diari quan no el veig. Li demanaré que refaci el que hi he escrit perquè s'entengui. Ja no podré escriure gaire més. No sé què dir.
Després de molts dies de trobar-me estranya i, sobretot, de veure que els altres em notaven estranya i no gosaven dir-me res, vam anar a cal metge. Diverses visites i unes quantes proves després, el metge m'ha dit que tinc Alzheimer.
Li agraeixo molt la sinceritat i que m'hagi dit que no sap ben bé com es desenvoluparà tot plegat. Que potser la cosa va ràpida, o potser lenta... Que ningú no en sap res de com ha d'evolucionar. Que no existeix un patró de ritme. El que sí et puc dir, ha dit molt solemnement, és que no té marxa enrere. Pots fer exercicis per mirar d'alentir la progressió de la malaltia, però poca cosa més.
En arribar a casa he mirat de pair tota la informació i he començat aquest diari que aniré fent mentre pugui.
Dia 2
Els meus fills han vingut a casa i se'ns han endut a una mena de clínica. Mentre jo m'estava fora amb el gran, l'altre i el meu home han entrat en un despatx. El noi gran m'ha explicat que és com una assessoria per als familiars dels malalts. Per dir-los què poden fer amb el malalt i preparar-los pel que els espera.
Esclar. No hi havia pensat mai. A poc a poc, el meu home anirà veient com vaig oblidant coses i, potser (segurament) arribarà un dia que no el conegui... He dit que anava al lavabo i m'hi he posat a plorar en silenci. No coneixeré els meus fills i els meus nets! No coneixeré el meu home! He procurat dissimular els ulls plorosos i he tornat a la sala d'espera.
Quan arribi a casa, començaré a etiquetar les fotos que tenim guardades; els àlbums i les capses. Si no ho fem entre el meu home i jo com abans millor, després ningú no sabrà qui hi ha i quan i on es van fer cada foto. Coi, quina responsabilitat. El record futur de la infància dels meus fills és a les meves mans i cada cop sembla que tinc menys temps per mirar que no es perdi.
En tornar a casa, he preguntat al meu home com havia anat la reunió. M'ha dit que, tot i que les conseqüències a llarg termini, i més tremendes, ja les coneixien, el metge les hi ha recordades:
--"Arribarà un moment que la malalta s'oblidarà de fer coses essencials", "arribarà un moment que la malalta no us reconeixerà" i altres detalls...
--Com ara?
--No ho sé... Que t'oblidaràs de cuinar, que t'aniràs aïllant... No em facis dir-t'ho tot ara que ja he patit prou al despatx. Un petó.
Dia 3
He dut a la taula una de les capses amb fotos, però no tinc esma de posar-m'hi! Mira que si no reconec algú? No sé si ho vull comprovar... Crec que acabo de copsar la magnitud de la tragèdia... El meu home em pregunta que què faig aturada amb la mirada perduda. No sé què respondre-li. M'he aixecat, li he fet un petó i he engegat la tele.
He trigat un parell d'hores a convénce'm que ho he de fer. Això deu ser
com emmirallar-se després d'una operació a la cara. Fa por, però en
algun moment t'hi has d'enfrontar!
Dia 6
Dia 6
Dos dies sense escriure. No ha passat res d'especial.
Avui m'he oblidat que tenia una olla amb patates per bullir a la cuina. Una desgràcia: pot destrossat i una pasta infecta a dins. Una fumera i una pudor indescriptibles.
Primer avís!
Dia 7
Li he dit al meu home que demani al metge la llista d'exercicis que em va comentar. Ara m'adono que haver-ho fet és reconèixer que potser jo no ho recordaré quan hi anem.
Segon avís!
Dia
Em sembla que ja he començat a baixar ràpid pel tobogan. Fa uns dies, vaig sortir al carrer quan el meu home era a comprar. Encara no sé perquè. El resultat és que vaig fer una volta a l'illa de cases i estava disposada a fer-ne una altra, ja sense saber on era, quan el meu home em va trobar i em va acompanyar a casa. Molt amable, però molt espantat. Avui tinc un cartell a la porta que diu "No obris la porta si estàs sola. No surtis de casa sense avisar-me".
Si m'hagués acostumat a fer servir el mòbil, potser ara ho tindria més fàcil. No ho sé.
Dia
M'hi he posat seriosament amb la cosa de les fotos. No ha estat tan greu. He recordat moltes situacions i he pogut escriure al dors de les fotografies noms de persones i llocs i dates. Quan el meu home ha tornat de la feina m'ha trobat empantanegada amb la taula plena de fotos i, aleshores, he descobert que tenia gana i que encara no havia preparat res per dinar. Ens hi hem posat entre tots dos i, en acabar de dinar, he reprès la feina; ara, "al alimón" (com m'agrada aquesta expressió!) amb ell. Molt més agradable. A més, he vist com se li il·luminaven els ulls en veure que havia reconegut força gent. Ja tinc feina durant uns dies...
Dia
M'he empolainat per sortir de casa, però en arribar a la porta i veure el cartell me n'he desdit....
He parat de fer feina amb les fotos. Avui m'ha costat molt. He provat de llegir. He agafat un llibre a l'atzar de la biblioteca. Bé! Un parell d'hores molt agradables. Tot i que em demana molt d'esforç, m'ho he passat bé. No recordo què he llegit, però.
Dia
He agafat un dels llibres d'exercicis per a la memòria. Errada! He vist les instruccions i m'he deprimit. Al primer full ja diu que és per als parents, però les he mirades. No sé quant trigaré a no entendre les coses que em diguin. Al llibre ho preveuen. Repetir, repetir, repetir... Paciència, paciència, paciència...
Dia
Com se m'encongeix el món!
Què pensaré quan ja no tingui records que m'alimentin el pensament?
Un dia no coneixeré el meu home. Penso que ell ho comença a sospitar i per això està molt més preocupat del que tocaria. Els meus fills i els meus nets! Tampoc no els coneixeré... Potser l'únic avantatge de la malaltia és que tot passarà sense que me n'adoni i, com que no en seré conscient (espero), no patiré. Bé, potser és millor que em concentri en l'ara que ja m'és prou penós.
Dia
Recordo un munt de cançons. Em sona que en algun lloc ho havia llegit, que la música es recorda durant molt de temps. Molt bé! M'he animat. He agafat un disc de jazz (Coltrane) i m'he assegut a escoltar-lo sense fer res més. Feia tant de temps que no escoltava música... M'havia acostumat a sentir-la mentre feia alguna altra cosa.
Dia
He demanat als fills que no vinguin amb els nets. No els conec, no en sé els noms i no vull que em recordin així. Em sap greu per ells i per mi. Em fa molt de gust notar que m'estimen, però no sé què dir-los, no sé de què parlar amb ells; si no els puc cridar pel nom, de què voleu que els parli? És molt dolorós. Amb els fills és diferent, ja són prou grans i ho entenen. Sé que els fa mal veure'm així, però sé que tampoc no poden deixar de venir a veure'm.
Dia
M'adono que, a poc a poc, deixo de cuinar, que em repeteixo i ja no soc a temps d'apuntar les receptes que sempre havia fet de memòria: els meus fills no sabran mai fer alguns dels plats que tant els agradaven de petits...
M'adono que, a poc a poc, deixo de cuinar, que em repeteixo i ja no soc a temps d'apuntar les receptes que sempre havia fet de memòria: els meus fills no sabran mai fer alguns dels plats que tant els agradaven de petits...
Dia
He vist en un diari que algú s'havia fet una foto cada dia a la mateixa hora durant molts anys. Sembla una bona idea, però no goso. No sé si vull veure'm decaure i no sé si vull no reconèixe'm dintre d'un temps. A més, mai m'he acostumat a fer servir el mòbil. Idea descartada.
Dia
Avui no he pogut fer el pastís d'aniversari d'un dels nets. M'havia trucat el noi per demanar-m'ho, com cada any, i li vaig dir que sí i vaig deixar un paper a la cuina amb la data i la paraula "pastís". Avui, he vist la nota i volia començar a fer-lo, però no he pogut. He agafat els ous, n'he trencat un i m'he quedat embadalida davant del bol. He esperat una estona fins que m'he calmat i he trucat al meu fill per a avisar-lo que no tindria pastís. He procurat no plorar mentre hi parlava i he notat que ell també s'hi esforçava. M'ha dit que no passava res, però he notat que estava trist. Jo també. Jo més. He plorat molt.
Dia
Començo a fer mala lletra. Sé que el meu home mira el diari quan no el veig. Li demanaré que refaci el que hi he escrit perquè s'entengui. Ja no podré escriure gaire més. No sé què dir.
Ara ja sé per què hi ha sobres a la capsa de les fotos! Misteri resolt!
El pastís del nen... Quin aniversari més estrany. Haver-lo de celebrar després de la telefonada de la mare. Em va costar molt. El pastís va ser el de menys; el vaig fer jo, com altres vegades, però constatar que la mare ja no era capaç de fer un pastís em va costar Déu d'ajuda d'assumir (i moltes llàgrimes). En fi. Alzheimer...
Ja queda poca feina. Hem quedat per fer un dinar de germans el cap de setmana i els he dit que els duré les bosses amb les coses que crec que els poden interessar i que, si tot va bé, ja hauré enllestit la feina de buidar el pis. Ara quedarà decidir què fem del que no podem aprofitar i del pis... Espero que sigui fàcil. M'han explicat tantes històries de baralles familiars per temes com aquest que ja començo a tenir por.
Avui que tenia temps, he revisat el
llapis amb els textos del pare. Estic impressionat. Unes quantes narracions
curtes de temes diversos i un munt d’esbossos per a nous textos. No sospitava
que el pare tingués mà per escriure. Crec que no l’havia vist mai llegir res
per gust... Com pot ser que no ho sabés? Els meus germans ho sabien? Els hauré
de trucar.
Sí que un cop em va dir que pensava
fer una mena de diari per explicar les seves penes d’exjugador, però com que
no en va parlar mai més, vaig pensar que era una fantasia de les seves, una
d’aquelles iniciatives seves que duraven de Nadal a Sant Esteve, però un dels documents és la versió mecanografiada del diari. No me'n sé avenir!
Haurem de parlar-ho quan ens
trobem. Ho publiquem i en fem arribar còpies a la família? Ens quedem una còpia
cada germà? Ho llencem tot a la brossa? Potser no ho va destruir ell perquè no
hi va ser a temps, perquè el vam dur a la residència d’avui per demà. Esclar
que si va conservar les coses de la mare al calaix, potser també va voler que
això el sobrevisqués... Ja en parlarem el cap de setmana. De moment, en faig
una còpia per cadascú i ja ho decidirem.
Ja he parlat amb els germans i ens trobarem dissabte per dinar. Hem decidit que és cosa de la família i que no vindran les parelles ni els fills. Potser no és just, però és el que hem decidit.Així, en plan "remember when..." hem quedat que mirarem de trobar la pineda on anavem de petits i dinar en la masia-restaurant que hi havia.
La trobada, bé. No hem discutit. Els textos del pare els guardarem en digital. El pis (aquí la cosa no ha estat ràpida de decidir) el posarem a la venda; llogar-lo ens va semblar massa complicat i conservar-lo... Inútil: sense els pares, quin sentit té? Que bonic coincidir...
El lloc, trist. Evidentment, la pineda no hi és; és un polígon industrial i la masia-restaurant encara hi és, però "de cos present": mig esfondrada, envoltada d'una tanca i amb les portes i les finestres tapiades. Mort el pare, morta la mare, buidat el pis i despareguda la pineda ja podem donar per enterrada la nostra infància.
En fim d'aquí a un temps, quan tots hauran llegit els textos del pare i el diari de la mare, segurament ens tornarem a trobar. A veure si ells també queden tan tocats com jo...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada