Clàssics pervertits (IX). Dur un roc a la faixa

"Dur un roc a la faixa", una dita d'abans i que ara no té sentit. Mirem d'explicar-ho.

Aquesta expressió tradicional significa que es té un argument o un "per si de cas" que ens pot ajudar a fer front a qualsevol contratemps. El fet de dur-lo a la faixa es deu a que durant molt de temps la faixa ha fet la feina de les butxaques.

En castellà fan servir en el mateix sentit "tener un as en la manga". Ja es veu que som diferents, tenir un as a la màniga és obtenir un avantatge il·legal; de fet, la dita lloa fer trampes. No tot hauria de valer per guanyar o, dit de manera més filosòfica, "el fi no justifica els mitjans". Tenim molts exemples a la història d'èxits aconseguits seguint la màxima de Maquaivel, que no comentarem.

          Aclariment per si de cas: Maquiavel diu que el fi sí que justifica els mitjans. En algun altre moment de la història

          no caldria especificar-ho, però atès el nivell de comprensió lectora actual...

En francès diuen "avoir plus d'un tour dans son sac", expressió que té l'origen (segons la versió més creïble) en el món de la màgia: els mags duien un sac (una bossa) amb tots els estris que necessitaven per fer els trucs; per tant, l'expressió vindria a dir que tens tot el que et cal per afrontar diferents situacions.

Ara que ja sabem quin és el sentit i com es fa servir a les llengües veïnes, no ens podem estar de comentar que, molt d'acord amb el tarannà del país, la paremiologia catalana comparada, el Rodamots i la IA ens donen com a primera explicació "tenir diners reservats per fer front a imprevistos". No cal comentar-ho més, respon a la fama que tenim...

Analitzem una mica l'expressió que té algunes derivades interessants.

Diu "un roc", no diu "un argument" ni "una anàlisi". És natural que l'expressió estigui bandejada en aquests temps de "ni un paper a terra", "en peu de pau" i de cantar el Virolai en una concentració davant de la delegació del govern (el de veritat, el gobierno); però hem de pensar que en un moment de la història van existir els almogàvers i que Catalunya va entrar a sang i foc a algunes ciutats de la Mediterrània. Hem de pensar que el 1714 els exèrcits de França i Castella no van entrar a Barcelona fent un passeig triomfal; s'ho van haver de guanyar, els va costar un setge que, penso, que no preveien tan llarg i que això els va fer emprenyar tant que no s'entendria la brutal repressió posterior si no fos per aquesta emprenyamenta. Com hem canviat...

Algú podria dir "i com casa això amb el tarannà pactista dels catalans?", perquè tothom sap que durant l'expansió mediterrània, els territoris conquerits conservaven els costums, les lleis, la llengua, la moneda... Que érem més de Consolats de mar que de Gobierno militar i tindrien raó. Però no hem d'oblidar que el pactisme és molt efectiu i favorable per a qui du el roc a la faixa; no sé si s'entén (penseu en la Guerra freda)...

Diu "a la faixa" no "a la butxaca" ni "al sac". Altres temps, altres costums. Els burgesos catalans que hem necessitat (i, pel que sembla, encara necessitem) estrangers per aixecar el país, i els meneystenim i els maltractem obligant-los a parlar en català i altres atrocitats, es veu que abans féiem treballs manuals i per no espatllar-nos, duiem faixa. Sí, faixa; aquesta cosa estrambòtica que ara duen els castellers. Aquesta peça de roba que és com una bufanda ampla i extrallarga que embolica la ronyonada i el ventre i que cal un parell de persones per col·locar-la a lloc i ben apretada. Doncs aquesta peça de roba exòtica, ètnica, abans era d'ús generalitzat.

Amb el pas del temps i les millores tecnològiques, les faixes ja són producte de venda a les botigues d'ortopèdia i de vestuari professional i són més fàcils de mirar i col·locar, i la faixa tradicional ha quedat relegada als castellers.

També s'ha de dir que a mitjan segle XX les faixes, ja modernes, més semblants a les actuals, van ser producte de bellesa (sobretot) femení i van arribar per fer la feina del corsé però amb més comoditat. Els cànons de bellesa femenins han canviat molt al llarg del temps i no ha estat una evolució rectilínea. Però això és una altra història...

Dues frases que, aparentment, no tenen res a veure amb el roc a la faixa, però que ens serviran de colofó de l'explicació:

"Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil; això vol dir que no és que hàgim de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil", frase de Joan Sales que sembla enyorar el temps del "roc a la faixa", oi?

"Arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat" és una coneguda predició i reflexió atribuïda a Francesc Pujols. Potser aquest dia no ens caldrà dur el roc a la faixa...

Ara, no només hem abandonat el costum de dur el roc a la faixa, sinó que, a més, ho he pregonat orgulosos, hem fet que la resta del món ho sàpiga (encara no s'han acabat els tres-cents anys que deia el Sales), cosa que no comportaria cap problema si no fos perquè entre els membres de "la resta del món" hi ha els que ens volen agenollats (o desapareguts). Com ja hem comentat, el roc a la faixa era una mica com els míssils de la guerra freda: no calia fer-los servir, només fer que els altres sabessin que els tenies. Ara, ho hem desactivat. Nosaltres sols. I, a més, ho hem regalat tot: els diners, els èxits, la fama de fer les coses bé, el control sobre les nostres vides, el relat...