Zoologia recreativa (III). El paporelles


Aquest tercer capítol el dedicarem a un insecte molt perillós i molt estès, i no només per les nostres contrades. M'atreviria a dir que és espècie endèmica (si se'm permet la llicència d'’aquest ús extensiu del terme) de tots els hàbitats. Em refereixo al papaorelles.


El papaorelles és un insecte que es pot considerar paràsit: no pot viure sense els altres, tot i que formalment no ho sigui.


Dels molts noms amb que es coneix aquest insecte a la geografia catalana, n'hi ha dos de molt interessants: papanovia i corcollana. Crec que reflecteixen molt bé la seva psicologia.  És una mica el Iago d'Othello, capaç de fer qualsevol cosa per a provocar la infelicitat de la seva víctima, i aquests dos sinònims reflecteixen a la perfecció aquestes arrels shakespearianes.

Tot i que es pot tendir a pensar que el paporelles ataca de manera molt barroera (sempre s'ha representat amb unes pinces grosses a l'extrem de les seves extremitats anteriors), les seves armes són molt subtils: la insinuació, les mitges paraules, les mitges veritats i, la més perillosa de totes: les veritats absolutes diferents en orelles diferents.

També en un sentit laxe, es pot dir que és un animal anaeròbic: no pot viure en ambients on hi hagi aire pur, en circulació. Per a desenvolupar-se còmodament necessita ambients resclosits, viciats i si no els troba espontàniament, és capaç d’adaptar qualsevol hàbitat a la seva conveniència. Els canvis es desenvolupen de manera tan pausada i discreta que la resta d'espècies de l'hàbitat no se n'adonen de res fins al moment en què la transformació és completa i impossible de corregir.

De tot el que s'ha dit, podem desprendre una característica molt important del papaorelles: és un animal tremendament depenent del grup, aïllat, mor per inanició. Necessita tenir no només un hoste com la resta de paràsits, sinó un munt d’hostes, perquè hem de tenir present que s'alimenta del menyspreu trufat de gelosia i el que es coneix vulgarment per mal ambient i que, a més, com més menja, més gana té i pot acabar rebentant d'empatx.

Però no penseu que rebenta perquè tot el que menja li fa tibar la pell (com un vulgar golafre), no; el seu règim alimentari el manté prim com un fideu i, per això, els seus hostes no són conscients de fins a quin punt s'està alimentant a les seves costelles: el malestar dels altres l'alimenta, però la resta de felicitat que encara no ha pogut contaminar en els seus hostes l'ajuda a mantenir la línia.

El seu crit característic és un "shhs-shss" suau, gairebé inaudible, però prou fort com per captar l'atenció del seu hoste/víctima. Mai no li cal esforçar-se més per atènyer els seus hostes. Cosa que no deixa de tenir un iterés per als etòlegs, perquè moltes vegades aquests hostes ja estan advertits per altres que n'han patit abans l'atac (i encara el pateixen). Aquest fet suscita un seguit de preguntes que, ara com ara, encara són tema de discussió en els fòrums internacionals:
  • Com és possible que una crida tan subtil faci efecte en un hoste advertit?
  • Com pot ser que, sense variar la tècnica d'acostament, pugui parasitar tants individus en un mateix hàbitat, normalment, de dimensions reduïdes?
  • Per què els atacs del papaorelles tenen més efectivitat (credibilitat) en l'hoste que les defenses dels referents?

Potser aquestes preguntes, de moment sense resposta, siguin l'explicació de la pervivència d’aquesta espècie: tot i el temps que fa que manté la tècnica de parasitatge, tot i la mala relació que manté amb la resta d'espècies i, fins i tot, amb els altres individus de l'espècie, el papaorelles té una taxa de reproducció que permet, no només la pervivència de l'espècie, sinó que es mantingui lluny dels límits que podrien fer-la caure en el pou de les espècies en extinció.

Pel que fa al nombre de papaorelles que hi ha al món, hem de dir clarament que no el sabem. Cap estudi científic ha premés establir una taxonomia que faciliti la identificació inequívoca dels papaorelles. Qualsevol càlcul que es faci en aquest sentit serà purament especulatiu. Aleshores, per què diem que no és una espècie en perill d'extinció? La resposta no és fàcil i hem dir que es basa en intuïcions que se sustenten en anys d'observació i no en cap dada objectiva.

Tots aquests anys d'observació ens permeten aventurar (amb les reticències pròpies d'una afirmació fonamentada en intuïcions) que el papaorelles és una espècie en expansió. Diverses dades constatables ens guien en aquesta afirmació:
  • Quan el papaorelles contamina un hàbitat, tot i la proliferació d'individus que el colonitzaran, pot seguir ocupant-lo per temps indefinit.
  • La contaminació d'un hàbitat, fins i tot en les condicions més adverses possibles per al papaorelles (confiança entre les diverses espècies autòctones, facilitat de comunicació...) no és un procés massa llarg, cosa que li permet dedicar-hi les energies necessàries sense témer fracàs o possibilitat de mort per inanició.
  • La resistència dels individus de papaorelles a la contaminació ambiental provocada per ells mateixos és molt alta (de fet, no se n'ha trobat el límit).
  • Un individu de papaorelles pot parasitar un altre individu de papaorelles. No hi ha solidaritat d'espècie. És una de les poques espècies que resisteix/permet l'homofàgia.

En resum, alerta! No podem donar més pautes de prevenció amb vista a un atac per papaorelles que les següents: només atenció i atenció i contrast d'informacions.


Trobareu altres entrades d'aquesta sèrie a: Zoologia recreativa II i a Zoologia recreativa I

Comentaris