Zoologia recreativa (IV). La gamba vermella

Dediquem aquest quart capítol a una espècie abundant a les costes mediterrànies a l'estiu: la gamba vermella.

La gamba vermella (Aristeus antennatus) és un crustaci marí de l'ordre dels decàpodes, amb l'abdomen molt desenvolupat i la closca flexible. És una espècie comuna a tot el litoral mediterrani i, evidentment, rep diversos noms segons la zona on es trobi: "Guiri", "Turista", "Gamba", "Llagostí", "Perdigot", "Estranger"...

La gamba vermella, com la resta d'espècies de gamba, és migratòria, tot i que els seus moviments migratoris són molt especials; fins i tot es podria dir que contradiuen les lleis naturals perquè estableixen els seus quarters d'’hivern als països nòrdics (Alemanya, Bèlgica, Regne Unit, Holanda i Escandinàvia, preferentment, tot i que darrerament s'observa una tendència a fer l'estada hivernal a la zona que antigament ocupava la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) i fa l'estiatge a les costes mediterrànies.

Potser aquests estranys costums migratoris explicarien el dràstic canvi de pigmentació, més propi d'espècies sedentàries, que va del blanc lletós (perfectament adequat a ambients nivals), amb un clímax cap al febrer, fins al vermell sang (suposadament, l'avantsala del bru de les espècies autòctones mediterrànies), amb un clímax a l'agost.

Certament, diversos estudis de psicozoologia han demostrat que el canvi de pigmentació estiuenc és dolorós, però els espècimens de gamba vermella estudiats l'accepten amb l'esperança de mimetitzar-se amb el clor bru de la majoria de crustacis autòctons. El que no saben és que no aconseguiran mai i ho tornen a provar cada any (potser és un tema de memòria de peix... Caldrien estudis quantitatius d'espectre ampli per corroborar aquesta hipòtesi).

Per entrar en l'estudi detallat dels individus d’aquesta espècie, hem de dir que el mascle acostuma a tenir l'abdomen més desenvolupat que la femella, segurament degut al seu règim alimentari estival que es fonamenta en la cervesa, la sangria, la pizza i les patates fregides.

La femella llueix uns apèndixs pectorals amb funció atractiva envers el mascle que, a començament de la temporada estival, es veuen remarcats per uns triangles de color més blanc que la resta del cos. Aquest triangle, a mesura que avança l'estiu, es dilueix en el color vermell sang uniforme de tot el cos, suposadament degut a la finalització de l'època de zel (pendent d'estudi sexozoològic que ho corrobori).

La hipertròfia del cap i els ulls sobresortints de les òrbites són comuns a gairebé totes les subespècies de gamba i no són característiques sexualment diferenciables, tot i que el mascle acostuma a destacar de manera gairebé inapreciable en aquest aspecte. També s'ha de dir que totes dues característiques s'accentuen als vespres i arriben al seu clímax a la matinada (entre les tres i les quatre), remetent lentament al llarg del matí següent mentre els subjectes descansen procurant evitar qualsevol mena de soroll estrident i moviments convulsius.

El fet de ser decàpode (de comptar amb més extremitats que els pops) afavoreix especialment el mascle que se n'aprofita durant les hores nocturnes, mentre es du a terme el procés de creixement cranial i externalització ocular, per a desesperació de les femelles, tant les de la pròpia espècie (per un innat i curiós sentit de possessió), com les de les espècies autòctones (pel fet mateix de l'assetjament) i pels mascles de les espècies autòctones amb vida més aviat nocturna que veuen trontollar la seva supremacia i les seves possibilitats de reproducció (o d'aparellament, simplement i llana). Evidentment, aquest fet provoca enfrontaments testosterònics (assimilables a les parades nupcials de la resta d'espècies) que poden acabar tràgicament pel fet (inusual en la majoria d'espècies) de la solidaritat intergèneres, concepte estudiat a bastament pels etòlegs més reconeguts i sobre el qual no insistirem en aquest treball.

Atès que l'estiatge de la gamba vermella és inusualment breu, el procés d'adquisició de la pigmentació ha de ser, per força, accelerat i en això la gamba vermella destaca per sobre de las resta d'espècies del seu gènere. Si fossin humanes, diríem que "són professionals de la pigmentació". Estudiem detalladament el procés:

En l'hora que els metges recomanen als humans de no exposar-se al sol, les famílies de gambes vermelles emergeixen del seu cau amb el seu procés de deshipertrofiació encefàlica encara incipient. Les gambes vermelles en els seus desplaçaments, tant els llargs (emigració anual nord-sud, que ja hem comentat) com els curts (cau – sorra de la platja) segueixen un estricte ritual:

El mascle alfa encapçala la filera (les gambes vermelles, com la resta de gambes, es desplacen en filera), carretejant les vitualles: una nevera amb les cerveses i refrescs de cola per a la prole, i una bossa amb entrepans i el que es coneix en l'argot com snacks (una anàlisi detallada dels snacks permet categoritzar-los com a subproductes de la destil·lació del petroli, i s'ha comprovat que molt poques espècies de decàpodes els poden pair).

La femella el segueix carretejant els estris que han de mantenir la prole ocupada durant tot el període que dedicaran a pigmentar-se: para-sol, galledes, pales, rasclets, pilota, pales com de ping-pong, piscina inflable, coixins, tovalloles...

La prole segueix els seus progenitors en un cert desordre semicontrolat i, de vegades, col·laboren amb la femella a transportar els estris bàsics d'entreteniment.

Atès l'esperit gregari de totes les gambes (i, evidentment, també l'espècie que ens ocupa), un primer cop d'ull de reconeixement de la zona (tasca en què s'hi han especialitzat les femelles) els permet de detectar altres individus de l'espècie, el que els indicarà el lloc d'assentament.

Aquest procés es idèntic al desenvolupat en els desplaçaments migratoris nord-sud.

Un cop triat el lloc, i després de la pressa de contacte amb els veïns, comença la colonització de l'espai:

El mascle es desfà de la seva impedimenta i, segons com estigui d'avançat el procés de deshipertrofiació encefàlica, pot (o no) obrir la primera cervesa del dia per a obtenir-ne l'energia necessària per dur a terme les tasques que li pertoquen: clavar el pal del para-sol i obrir-lo amb l'orientació adequada per no haver-lo de moure en la resta de la jornada, col·locar la nevera i la bossa de les provisions arran del pal i mirar amb cara d'expert l'estat de la mar, a la qual no pensa apropar-se en cap moment.

La femella estén les tovalloles fora del àmbit de protecció del para-sol orientades de manera que no calgui moure-les massa per mantenir-se amb el cap orientat al Sol, recull la roba amb què la gamba vermella cobreix la closca flexible durant els trasllats (tant la pròpia com la que li allarguen la resta de membres de la família) i la penja ordenadament en les barnilles del para-sol de manera que un cop de vent pugui tirar-la a terra i, així, s'ompli de sorra, i finalment, reparteix crema protectora solar per les zones exemptes de closca flexible de la prole i en alguns casos extrems s'ha arribat a detectar femelles que posen crema sobre l'esquena del mascle alfa.

La prole es dispersa i els individus adults es concentren en la pigmentació un cop reduïda al màxim la zona del cos protegida per closca flexible (que en el cas del mascle, encara sembla més exigua per efecte del desenvolupament abdominal) i col·loquen delicadament les seves còrpores sobre la tovallola de manera que cap part del cos faci ombra a cap altra part del cos. Aleshores comença la letargia diürna (que, recordem-ho, accelera el procés de deshipertrofiació encefàlica) que només es veu interrompuda per moviments lleus de rotació sobre l'eix vertical del cos, semiincorporacions per controlar la prole o per estirar alguna de les extremitats fins a la nevera i fer reduir les existències de cervesa.

Aquesta inactivitat, en el cas del mascle, es veu interrompuda quan sent la crida del que, per als humans, vindria a ser "la síndrome del niu buit" (o una cosa semblant). En algun moment (sortosament, no de manera simultània) tots els mascles alfa senten la necessitat de fer un castell envoltat d’un sistema de canalitzacions més o menys sofisticat amb l'ajut, sovint més simbòlic que real, de la seva prole.

A una hora indeterminada, quan la femella ha esgotat les provisions d'aigua del polvoritzador que li permet d'humitejar-se sense haver-se de desplaçar a la zona de trencament de les onades, el mascle s'alça poderós, revestit de tota la seva autoritat i crida la prole perquè participi en la ingesta de la resta de provisions tant líquides (les cerveses són privatives dels adults) com sòlides.

Tot i no regurgitar (la gamba vermella no és un remugant, tot i que de vegades ho pugui semblar), el període immediatament posterior a la ingesta d'aliments sòlids es caracteritza per una taxa d'inactivitat encara més intensa (en el cas dels adults), al final de la qual el mascle, normalment a instàncies de la femella, es torna a alçar per reagrupar la prole, procedir a recollir els estris desplegats i tornar-se a cobrir la closca (cada cop menys flexible i més sensible a causa de la pigmentació) amb la roba convenientment arrebossada amb sorra (cosa que produeix uns grunys irrepetibles molt característics de l'espècie).

El viatge sorra de la platja – cau es desenvolupa seguint la mateixa rutina que el viatge cau – sorra de la platja, tot i que amb un ritme més relaxat.

L'arribada al cau sempre és un moment emocionant per a la gamba vermella. En obrir la porta, els rep una bafarada de calor que el fa suar de manera immediata, cosa no gens convenient per a la relació closca pigmentada – roba ensorrada. En aquest moment, les accions defensives que desenvolupa la família en ple estan perfectament pautades: descarregar els estris, obrir finestres, desprendre's de la roba sobrera, acudir en perfecte ordre cap a la dutxa. El mascle alfa i la femella, ho fan en darrer lloc, mentrestant ingereixen cervesa freda per compensar l'augment de la temperatura i els efectes de la sudoració. La femella espera la prole per cobrir-los la closca de crema abans no s'hi formin bombolles, el mascle ordena els estris i en acabat, es dirigeixen a la dutxa (normalment, per separat).


Abans de l'activitat predadora nocturna del mascle alfa (de vegades acompanyat per la femella, mai per la prole), només queda un reconfortant sopar, evidentment regat amb sangria.

Trobareu altres entrades d'aquesta sèrie a: Zoologia recreativa III, Zoologia recreativa II i Zoologia recreativa I

Comentaris