Zoologia recreativa (VII). La serp

Dedicarem aquest capítol a un animal que té mala fama des que la humanitat eren dos*: la serp.

La serp és un rèptil carnívor mancat de potes, motiu pel qual ha d'arrossegar-se per terra (en cas d'ésser terrestre). Científicament és de la família dels amniotes squamata i es caracteritza per la seva sang freda (cal recordar aquesta característica).

Tornem al començament de l'article, per què té tan mala fama la serp?


Gairebé tothom està al cas del lamentable incident de la poma** i com, des de sempre, s'han repartit les culpes de l'incident entre el dimoni i Eva (i per extensió les serps i les dones). No cal que expliquem la traïdoria que va emprar la serp per fer-nos perdre la plaça en el paradís i, a més a més, fer que haguéssim de suar per guanyar-nos el pa. La qüestió és que la tradició judeocristiana (vulguis no vulguis, tots hi estem implicats) ens ofereix motius més que de sobres per, en el millor dels casos, no estimar les serps.


I aquesta animadversió de les serps envers les persones s'ha reflectit en l'art manta vegades. Per no estendre'ns en el tema, presentarem només un exemple, suposadament, innocent pensat per als infants. Suposo que tots recordem "El llibre de la selva", la lectura edulcorada que Walt Disney (el rei del congelats --pel que  diuen) va fer del clàssic de Kippling (el de "però això és una altra història"). Les trobades de Ra amb Mowgly són antològiques i refermen les connotacions de maldat i traïdoria que la tradició judeocristiana atribueix a les serps (la primera arriba en el minut nou de la pel·lícula).


Aquesta justificació històrica ens és molt útil als que no apreciem les serps perquè ens dóna un motiu aliè a la nostra voluntat pel nostre capteniment i ens situa en un context ampli de gent que està en la nostra mateixa tessitura.


Si busquem en una tradició més nostrada, Pep Coll recull a Muntanyes maleïdes una llegenda del Pirineu que tracta sobre una serp que s'alimentava "traïdorament" mamant d'una dona que pensava que donava el pit al seu fill i s'estranyava de veure que el seu fill no es feia. Com s'ho feia la serp? Doncs aprofitant que la dona donava el pit al seu fill a les fosques, la serp mamava mentre posava la cua a la boca del nen per consolar-lo.


Després d'aquests apunts culturals, fem un cop d'ull a les serps.


El primer que ens crida l'atenció és la seva llengua afilada, viperina i sempre en moviment. Atreu l'atenció de tal manera que hipnotitza. I això no és tan estrany, tots coneixem algú que no se sap ben bé què diu, però es fa escoltar i convenç d'alguna cosa, com a mínim, de la seva capacitat de... no se sap ben bé de què. N'hi ha de tan hàbils amb la llengua viperina que fan professió d'aquest art de convèncer els altres (ells no estan convençuts de res i això els dóna molt d'avantatge en les relacions). Recordeu "Ridicule", la pel·lícula de Patrice Leconte (1996) que va ser nominada als òscars? En una escena memorable un seminarista (crec recordar) s'adreça a la cort per demostrar l'existència de Deu. Fa una exposició clara, lògica i molt ben travada. Tothom s'aixeca a aplaudir-lo  i ell, esperonat pels aplaudiments, diu una frase que li resultarà fatal: "També puc demostrar el contrari, la no-existència de Deu"... La gent s'aixeca indignada i no li serveix de res defensar-se dient que era un mer exercici verbal. Crec que aquest exemple extrem ja ens mostra la possibilitat de l'existència d'éssers d'aquesta mena, éssers capaços de defensar aferrissadament una postura avui i la contrària, demà (abans, fins i tot).


La manera de moure's les serps també és singular. Mai no es mouen en línia recta, no fan soroll, semblen en perfecta comunió amb l'entorn, però no ho fan per afany ecologista, ho fan per passar desapercebudes i poder apropar-se a les seves víctimes (tota la resta de la creació som víctimes potencials de les serps) sense ser vistes. Les serps són expertes en l'art de la dissimulació. "CQD", recordeu aquestes sigles? Es fan (feien?) servir a matemàtiques quan es parlava de límits i eren la conclusió dels problemes: "como quería demostrar" (vaig estudiar en castellà fins arribar a la Universitat). Després d'un enfilall d'operacions, per a mi, sense cap nexe amb l'enunciat del problema, la cosa anava girant fins arribar al miraculós "CQD" final. Quantes converses no hem sentit amb aquest mateix guió...


Les serps canvien de pell per poder créixer i per motius d'higiene periòdicament. Aquesta derivada higiènica ha fet de la serp símbol de la salut (la trobem en el bastó d'Esculapi), però aquest aspecte no ens interessa. Estudiarem el canvi de pell des del punt de vista de la dissimulació. No es dóna mai entre els humans aital situació, segur que no coneixem ningú que hagi "canviat de camisa". De fet, aquesta expressió ha mort per desús... o no?

La capacitat de menjar de les serps és també molt destacada. Les serps mengen quan poden, el que poden i ho van paint a poc a poc. I això ho poden fer perquè tenen un esquelet (començant per les barres) prou flexible com per poder engolir les seves víctimes senceres.

Podeu veure la imatge adjunta (que suposo que la recordeu del llibre El petit príncep) com a exemple del que intento explicar.



El tacte de la pell de les serps, potser la darrera característica que podem valorar (quants hem tocat una serp? Qui n'hagi tocada una que llenci la primera pedra!). Doncs, d'acord amb la tradició de traïdoria que ja hem comentat, la tendència general és pensar que la pell de les serps és llefiscosa. Com no hauria de ser llefiscosa si de tan traïdora que és no se la pot agafar de cap manera? Doncs es veu que si toques una serp, té la pell seca, llisa i que fa una mica d'angúnia (fragment de la declaració d'un testimoni, l'únic que he pogut trobar, que em mereix tota la confiança). Mirat objectivament, no podia ser d'altra manera: amb la pell llefiscosa les serps no es podrien arrossegar, en pocs dies serien una bossa d'escombraries (fracció orgànica) ambulant...

Si ajuntem les tres característiques (pell llefiscosa, canvi de camisa i necessitat d'arrossegar-se) podríem trobar una explicació alternativa i única: les serps s'arrosseguen i sí que són llefiscoses (com, intuïtivament, tots suposem) i el canvi de pell seria molt seguit per no embrutar-se i no evidenciar la seva llefiscositat. Sembla ben travat i convincent...


L'observació propera que ens permet l'allau d'informació en que vivim ens permet corroborar aquesta intuïció (i l'explicació que acabem d'exposar). Abans no podíem conèixer de prop el terreny per on s'arrossegaven les serps i, atès que estàvem tots plegats, convençuts de la seva llefiscositat, suposàvem que es movien per terrenys nets, que no s'embrutaven. En un segon estadi, previ a la situació actual, les serps es van encarregar de convence'ns que no eren llefiscoses, que no s'embrutaven perquè evitaven els terrenys "compromesos" i que els canvis de camisa (de pell) eren una necessitat de l'evolució i no responien a cap mena de gust per la dissimulació ni cap mala intenció; potser les serps intentaven poder viure enmig de les persones normals (dels "ciutadans de a peu" que en diuen)?. Actualment, ja podem jutjar per nosaltres mateixos sense aprioris i adonar-nos que s'enllarden i que canvien de camisa (de pell) perquè tot plegat no sigui tan evident i que, en el fons, no els importa el color de la camisa (la pell) que habiten.


El darrer aspecte que volia comentar (ha estat enunciat a l'inici del post) és la sang freda característica de les serps, però potser no cal insistir després d'haver comentat a bastament el tema de la seva capacitat fagocitadora i d'haver fet unes voltes al tema del canvi de camisa (de pell), però no deixa de ser interessant com tenint com tenen els sentits tan desenvolupats es poden sorprendre immerses en situacions perilloses i com, en aquestes situacions que fan perillar, pel cap baix, la seva situació en l'ecosistema, es poden mantenir com si res fugint dissimuladament mentre la seva llengua ens manté immòbils, com hipnotitzats.


No voldria que ningú veiés una doble lectura amb intencions polítiques en aquests paràgrafs ("La Moreneta nos asista y san Pascual Bailón nos defienda de la anenaza del comunismo"***).


_____________________________________
(*) Nota per als descreguts: "Quan la humanitat eren dos" és una frase de Chesterton i es refereix a Adam i Eva.
(**) Nota per als descreguts: "lamentable incident de la poma" és la frase que utilitza Chesterton per referir-se al pecat original: Eva va menjar la poma (el fruit de l'arbre del bé i del mal, o de la saviesa) que li oferia la serp (el dimoni) i, en acabat, en va passar un tros a Adam. Això seria un resum ràpid del tema.
(***) Expressió recollida en un trajecte de tren Barcelona-Reus fa molts anys. Crec que la va proferir un natiu en aixecar la cara del diari, però no ho puc assegurar. Era una persona gran.



Comentaris