Zoologia recreativa (XVII). La mofeta

Dedicarem aquest capítol a un animal que algunes persones, fins i tot, han adoptat com a mascota: la mofeta.

La mofeta és una mamífer caniforme de la família de les Mephitidae.

La mofeta és un animal molt molest en l'ecosistema laboral perquè reprodueix el seu comportament tradicional, bosquetà: trasbalsa les relacions entre els animals que formen el seu ecosistema.

Originàriament, la mofeta és un mamífer americà, però la globalització i l'americanització de les nostres empreses han fet que l'espècie sigui comuna en tot l'hàbitat laboral, tot i que és més present en les empreses més competitives, entès com les que tenen més ambient de competició entre empleats.

Mofeta fotografiada en el moment d'aixecar la cua

La característica més coneguda de la mofeta és la pudor que produeix amb les seves glàndules anals quan se sent amenaçada. Ara bé, no és un animal traïdor, avisa abans d'empudegar l'ambient: aixeca la part posterior del cos repenjant-se sobre les potes anteriors en una posició que, entre els humans, només poden reproduir els malalts de gimnàs. Evidentment, no acostuma a produir pudor des d'aquesta posició inversemblant, el més normal és que esperi a retornar les potes posteriors a terra per fer-ho. Algunes espècies de mofeta, però, no avisen de manera tan evident i només aixequen la cua en el moment immediatament anterior a disparar la substància olorosa. I diem disparar perquè la projecten a uns dos o tres metres de distància. Altres espècies de mofeta, a més, emeten un soroll estrident quan les molesten.

Pel que fa al seu règim alimentari, com no podria ser d'una altra manera,les mofetes són omnívores: mengen de tot, tot el que pillen...

Una característica de la vida social de les mofetes mascle que crida molt l'atenció (per desfasada) és que “duen una vida molt solitària durant l'estiu” El període de solitud coincideix, curiosament, amb l'època de gestació i criança de la camada, però en tot cas, el que és destacable és que les mofetes deuen ser els únics animals que encara conserven el costum de fer de “Rodríguez”. Si a això ajuntem que passa l'hivern en una pseudohivernació, tindrem un retrat complet d'un ésser fonamentalment desvagat i aprofitat. Una dada que rebla aquesta apreciació: les coves on viu les mofetes solen ser excavades exclusivament per les femelles.

No és clar que la mofeta sigui desvagada, directament inútil per al treball que li ha estat encomanat o una combinació de totes dues explicacions. Jo, a la llum d'una dilatada experiència laboral, m'inclino per la darrera opció.

Un aspecte que cal explicar una mica extensament és el concepte “enemic de la mofeta”, Per a fer-ho caldria especificar la situació laboral de les mofetes i alguna adaptació del seu comportament.

Començarem per l'adaptació. En l'entorn laboral, la mofeta “solidifica” la ferum que desprèn per defensar-se; podríem dir que “reparteix marrons” (en anglès he/she dispatches browns), cosa que permet qualificar-la, en anglès, de brown dispatcher. El repartiment de marrons deixa, evidentment, un rastre de pudor en qualsevol proposta que faci una mofeta als seus companys de feina.

Així, doncs, un mofeta, a la feina, considera enemic qualsevol company que pugui fer-li ombra. Pot sonar estrany, perquè d'entrada hom pensaria que els mofetes emmerden únicament els seus subordinats que no poden ser els seus enemics, però no és cert; un mofeta veu els seus subordinats com a enemics; està tan poc segur dels seus mèrits, de la seva capacitat que necessita enfonsar possibles competidors per a poder sobresortir (és un mètode...). I això encara s'accentua més quan el poder del mofeta en la feina li ve per mitjans informals. “T'encarregaràs de coordinar les feines del teu departament. No en pots ser el cap, perquè ja n'hi ha un, però la teva experiència ens ha fet pensar que ningú pot desenvolupar aquesta tasca millor que tu”. A aquesta mena de frase em refereixo en parlar de “mitjans informals”. Crec que tots coneixem algú en aquesta situació, una situació que atorga una mena de lideratge a algú que no el té per naturalesa i/o per formació i/o salari, cosa que reforça la seva inseguretat (com hem comentat abans).

Aquesta situació, que retratava tan esplèndidament Pepe Rubianes (“dale poder a un mediocre y aflorarà el facha que lleva dentro”) o el refranyer popular (“dale una gorra de plato a un don nadie y se creerá un ministro”), és comuna en el món laboral i té una derivada també molt preocupant: el mofeta és conscient que qualsevol innovació faria trontollar la seva situació de privilegi. Així doncs, ja tenim el retrat perfecte del tirà (petit tirà): poder de decisió i fòbia a la innovació (ara se'n diu "resistència al canvi").

En aquest sentit, pot ser interessant que llegiu l'article de Rais Busom "La regla de oro de la mediocridad". Hi trobareu un retrat breu, concís i contundent de la tècnica del mofeta per blindar-se davant de qualsevol mena d'indici de canvi (l'article parla de més coses i no crec que, en escriure'l, l'autor pensés que l'enllaçaria des d'aquí; li'n demano perdó!) 

En conclusió, el "brown dispatcher" no és necessàriament un cap insensible al patiment aliè, els trobem, sobretot, entre aquells que han rebut un poder sobrevingut i exerceixen entre els seus iguals. Repartir marrons és la concreció en el món empresarial del vell aforisme "la millor defensa és un bon atac". És a dir, si mantenim l'enemic ocupat, ens allibera de gastar energies pensant com defensar-nos-en.

Així doncs, en l'entorn laboral, el mofeta pot reproduir els comportaments que manifesta en l'ecosistema boscós: passejar (o anar de reunió en reunió, tot depèn de la cultura de l'empresa on exerceixi) mentre algú li fa la feina i defensar-se de l'enemic (del possible enemic) empudegant-lo. El costum que sembla que s'ha perdut és el de fer de “Rodríguez” a l'estiu, potser perquè els aires condicionats perpetuen l'hivern en l'entorn laboral i això li permet allargar la pseudohivernació tot l'any.

Pel que fa a l'emmarronament, no ho explicaré millor que el clàssic Tractat del marró, així doncs, us hi remeto.

Pepé le poux

El cinema ha intentat fer-nos amable la imatge de les mofetes, i em consta que ha arribat a aconseguir que hi hagi gent que n'hagi adoptat com a mascota, però no ens hem de deixar enganyar: una mofeta és una mofeta i empudega qui considera com a enemic. Evidentment, sempre hi ha l'opció d'extirpar-li les glàndules anals, però aleshores passarà a ser una guineu com les altres (tampoc no és un avantatge especial) i, si es fa això en el món laboral, les conseqüències podrien ser catastròfiques...

Coneixeu la faula del faisà que van deixar en un galliner?

               Un pagès va deixar un faisà en un galliner i totes les gallines se n'apartaren per poder admirar

               el seu plomatge i elegància. La  situació va durar fins  que el mateix pagès (insensat!) va omplir

              de pinso la menjadora: el faisà s'hi va tirar de cap perquè tenia gana; les gallines van descobrir

              que no tenia res d'especial sota les plomes i s'hi van abraonar per a arrencar-les-hi.

____________________________________________________

* He utilitzat indistintament el masculí i el femení en referir-me a les mofetes perquè, en l'entorn laboral i en aquest cas, no hi ha distinció de sexes: tan mofetes poden ser ells com elles.