I Capuleti e i Montecchi

Fitxa tècnica (resumida)

Tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani. Música de Bellini

Silvia Tro Santafé (mezzo soprano): Romeu

Ekaterina Siurina (soprano): Giulietta

Celso Albelo (tenor): Tebaldo

Vincent Lemaire Escenografia

Christian Lacroix i Robert Schwaighofer Vesturari

Cal dir, per començar, que abans de diumenge havia vist una o cap representació d'òpera en directe. Crec que cap. Evidentment, tampoc no hi havia estat mai al Liceu i he de dir que vaig quedar impressionat amb l'acústica del teatre.

Com a darrer punt que cal citar per acabar de posar-nos tots a lloc és que tinc una mena d'incapacitat innata per seguir la lletra del que es canta, sigui l'estil que sigui: a la primera no puc (rarament puc) entendre què estan dient.

Ara anem a l'obra.

Les veus de tots els intèrprets eren molt i molt bones i la música, també.

No vaig entendre perquè Romeo havia de ser una mezzosoprano. Havia sentit en alguna entrevista que el diàleg de dues veus femenines afavoria alguna cosa de l'espectacle. Doncs a mi, potser em falta sensibilitat, em va costar molt identificar qui deia què en els diàlegs Romeo-Giulietta. I si, com vaig arribar a sospitar al final de l'espectacle, el motiu era fer visible una altra opció d’amor en un clàssic sobre el tema i (ja que hi som) escandalitzar algú amb el petó final, doncs… Què voleu que us digui, molt infantil.

No vaig entendre coses de l'escenografia.

No vaig entendre què feia una pica de lavabo a l'habitació de Giulietta (on hi puja mentre canta). Si volia simbolitzar alguna cosa, devia ser molt subtil (i jo molt poc subtil) perquè no ho vaig entendre.

La pica i Romeo i Giulietta junts

I en la mateixa línia de complicar la vida als intèrprets (fer pujar Giulietta a la pica sense deixar de cantar té el seu què), no vaig entendre perquè l'escenari es transformava en un pendent quan es troben Romeu i Tebaldo. Fer-los moure en un pla inclinat, els feia fer tentines i en aquesta mateixa escena, no vaig veure a què treia cap que el duel (perquè pinta que ha de ser-ho, però no ho és) entre Romeo i Tebaldo es fes sense espases i es resolgués amb uns metafòrics guants de malla, sobre tot si tenim en compte que poc abans Romeu estava en escena amb una espasa (amagada sota un vestit de dama) que branda una estona sense haver de ferir ningú. Si no vols armes en escena, tot correcte: els guants són una solució elegant, però si ja les hi has tingudes…

Tebaldo i Romeo amb els guants-espasa i l'escenari inclina

No vaig entendre coses el vestuari:

Per què tots (I "tots" vol dir tots) els cavallers anaven amb un vestit gris fosc i botes militars? No sé si és gaire important identificar els Capuleti i els Montecchi, però no es va poder fer.

Qui va ser el malànima que va dissenyar el vestuari de Giulietta: una mena de camisa de dormir amb un llaç que feia que semblés una bola de l'arbre de nadal. A més, va fer que anés tota l'obra descalça i en una escena la va fer caminar de rècules amb un sobrevestit (que simulava el vestit de festa) molt llarg que amenaçava de fer-la entrebancar. Crueltat!

Cap al final. Giulietta i la camisa de dormir

Com que Giulietta anava en camisa de dormir i els cavallers amb vestit i botes militars, quan van aparèixer en escena (un sol cop) les figurants vestides com de carnaval venecià amb uns pentinats impossibles vaig al·lucinar.

L'escena carnavalesca

Ara, malgrat el que acabo de dir, vaig gaudir de l'espectacle. Tant l'entorn, com l'escenari em tenien hipnotitzat. Tant és així que no vaig veure com s'ho va fer Giulietta per pujar a la pica de lavabo mentre cantava. Devia estar concentrat escoltant la veu. No ho sé.