Zoologia recreativa (XX). La papallona

La papallona és un artròpode, de la classe dels insectes i l'ordre dels lepidòpters. A grans trets, podem identificar dues grans famílies de papallones, les nocturnes i les diürnes, molt diferents entre elles. Com que n'hi ha de tantes menes i, a més, n'hi ha pertot arreu, les trobem amb molts noms diferents. Vegem-ne uns quants que he trobat a la Wikipèdia:

• Palomes i palometes als dialectes occidentals, especialment del sud, i a Eivissa (a Eivissa, també papalloles i papallons a les nocturnes).
• Volianes i volaines a la zona del Prinieu i prepirineu i a Tortosa.
• Volalls a l'Alt Empordà i la Garrotxa.
• Voliols i pitavoles a Andorra
• Voles al Pallars
• Vitivoles i papallons al Vallès i les illes (a Mallorca, també babaianes)
• Parpallos i parpillols al Rosselló, el Capcir i la Jonquera
• Pampalloles al baix Rosselló i al Conflent
• Voleis al Vallespir
• Popovolais i volais a Camprodon

Quant al repartiment geogràfic de les papallones, podem dir que n'hi ha pertot arreu, des dels tròpics fins a l'àrtic, des de ran de mar fins a les muntanyes. De fet, sembla ser que es consideren organismes bioindicadors.

Les papallones tenen les ales cobertes d'escates que poden ser de colors molt vistosos (les diürnes; les nocturnes són molt més apagades --sense voler fer una gràcia...) que poden servir per camuflar-les (recordem que viuen entre les flors) o per espantar depredadors (fent-les semblar més grans). Aquestes escates són "la pols" de les ales que en dèiem de petits: "no agafis les papallones per les ales que se't quedarà la pols de les ales als dits i no podran tornar a volar".

Tot i que el seu aspecte tan gràcil ho disimula, les papallones també mengen i, com no podia ser d'una altra manera, s'alimenten de nèctar (com els deus de l'Olimp!), cosa que els demana unes adaptacions de l'aparell bucal: tenen una trompa enrotllable que pot ser tan llarga com el seu cos. Pensem que el nèctar de les flors l'han d'anar a buscar al fons del calze... I en haver d'alimentar-se posant les potes sobre les flors, fa que tinguin una funció molt important en la reproducció vegetal: transportar el pol·len d'una flor a una altra. Podríem dir que són una mena de "Celestines" vegetals i tenen la immensa responsabilitat de la biodiversitat: poden mesclar espècies!

El cicle vital de les papallones... Molt interessant.

Passen de ser un ou a ser eruga (un "cuc" per dir-ho planer, tot i que hi ha diferències entre els cucs i els erugues, però com que no sóc biòleg...) que fabrica el capoll que li serveix de taüt per sortir-ne en forma de papallona que és la que pon ous i tot torna a començar. I tot això conjuminat amb el cicle vegetal: les erugues no poden néixer si no broten les fulles de les plantes que les alimenten i les papallones no poden sortir del capoll si no hi ha les flors que els serveixen d'aliment. Molt bonic, molt imbricat, molt lògic.

Com podem veure en la imatge, i deduir de l'explicació, ser papallona és un estadi intermedi entre capoll i capoll, entre cuc i cuc. Les papallones, sense ales, són un cuc que, a més, té trompa, una trompa exageradament llarga en relació al seu cos. Un cuc és el que eren abans de ser papallones i el que tornaran a ser després que ponguin els ous, i jo crec que ho saben i la seva vida ha de ser molt trista sabent-la tan efímera. No crec que les consoli la frase aquella de Blade Runner ("La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo, y tu has brillado mucho, Roy.") com tampoc no va consolar Rutger Hauer amb la conseqüència lamentable de la frase (per al seu autor).

Com que no sóc panteista, no m'imagino les papallones amb ànima, però si en tinguessin, sí que me les imaginaria maldant per trobar un Mefistòfil que els allargués la vida, que les fes immortals, com va demanar Faust, al preu que fos. Poder allargar la seva presència, poder defugir el destí de tornar a ser cuc...

Però tornem a la vida, de vegades molt curta (no en totes les espècies) de les papallones. 

Fins i tot, quan intenten ser transparents,
no ho aconsegueixen!

Ja hem dit que les papallones són aparents i, de vegades, falses (per camuflar-se, per semblar més grans o més perilloses...). En resum, és bonic mirar-les, i ho saben, i fan tot el possible per mantenir aquesta imatge tan aparent. Fixeu-vos que mengen d'amagat o és que algú els ha vist desplegar mai la trompa? I sense deixar el tema del menjar, la idea que traiem en veure-les volar és que passen de flor en flor sense aturar-s'hi mai en cap de concreta; que passen voleiant per totes les flors, posant-s'hi, tocant-les superficialment per treure'n "suc", però sense aprofundir-hi. Aquest és l'origen del verb "papallonejar".

Evidentment, les papallones són útils. Tenen un paper en la pol·linització, ja ho hem comentat. Poden passar informació d'un cercle a un altre fàcilment, perquè van d'un cercle (digues-li "cercle", digues-li "flor") a un altre sense estar-s'hi gaire en cap d'ells; papallonegen. Tothom sap que exerceixen aquesta funció i tothom sap també que són necessàries, però no indispensables: la mateixa informació que transporten, pot ser transportada (de vegades en millors condicions) per altres agents. Per aquest motiu se les aprecia més pel seu paper decoratiu que no per la seva funció celestinesca, pel plus de vistositat que aporten a una reunió que per la qualitat de les seves aportacions.

Mai no passarà desapercebuda la presència d'una papallona. Mai no es consideraran crucials les aportacions d'una papallona.

Per a acabar dues reflexions una mica al marge que han sorgit mentre redactava el text.

La cuca de llum. És un cuc (per això m'ha vingut al cap) que s'arrossega com tots els cucs, quin remei, però que (com les papallones) es pensa que és alguna cosa superior: fa llum! Però aquesta llum que fa, que la fa tan distingida, pot servir per a marcar territori, per a aparentar i, també, per fer-la localitzable, fàcil de caçar.

I la segona reflexió (que cadascú la faci com pugui). Una citació de Roy, l'androide de "Blade Runner", quan té l'agent Deckard penjat a punt de caure, just abans de salvar-li la vida i de morir en aquella escena tan poètica del colom. Doncs bé, mentre mira en Deckard que és a punt de deixar-se anar i caure, li diu:

"Es toda una experiencia vivir con miedo, eh? Eso es lo que significa ser esclavo."