divendres, 20 de novembre de 2020

Clàssics pervertits (VIII): Festina lente

A banda de recuperar un clàssic, que tractarem d'una manera una mica diferent que els anteriors, aquesta frase és un exemple d'oximoron que no podem deixar de banda, ara que se'n parla tant... La sobrietat expressiva del llatí (i del grec, evidentment) encara el fa mès destacable.

Un amic deia que les  frases en llatí  esdevenen  lapidàries. Una  mica ho deia com a boutade perquè tots els
textos que trobem en llatí actualment els trobem en làpides i una mica perquè les frases llatines són rotundes.

Anem per feina.

La forma grega de la locució és σπεῦδε βραδέως, en llatí es llegeix Festina lente i la podem traduir com "Apressa't lentament".


Segons que ens explica Suetoni, l'emprador August la va adoptar com a lema i la feia anar sovint per demanar, per exemple, reflexiò als seus oficials.

La versió castellana mès coneguda és la que s'atribueix a Ferran VII (tot i que dubto que l'encunyés ell; no el sé veure traduint llatinades): "Vísteme despacio que tengo prisa".

Una altra versió, que per l'estil i l'idioma algú endevinarà que prové de l'àmbit militar, de quan es feia la mili: "Ni tan lento como para que se enfade ni tan ràpido como para que te mande otra cosa". Algun matís afegit: passar desapercebut, fer els mínims per sobreviure... L'elogi de la mediocritat, molt al gust del moment i de la societat on es va encunyar la frase. Aquesta seria la perversió del clàssic que comentaria en un altre cas, però avui vull anar per un altre camí.
 
Al món de l'excursionisme es recull l'original tal qual per a aconsellar de mantenir un ritme de caminar constant i no forçat.

Encara una altra interpretació que remarca la importància de la qualitat del que es fa: "Despacito y buena letra, que hacer las cosas bien importa más que hacerlas". És una lectura molt d'acord amb l'original i que, en aquests temps, pot semblar revolucionària: posar per davant la qualitat a la quantitat... Sobre aquest aspecte, que dona per a omplir un nombre infinit de posts, només aportaré un exemple que és lluny del món editorial perquè no em vull fer mal.

Un amic em comentava d'un fabricant de cotxes que, en descobrir una errada en el sistema de frens (crec) d'una sèrie d'un dels models, va encarregar valorar el cost de fer pública l''errada i reparar gratuïtament tots els vehicles afectats en termes de diners i prestigi enfront del cost de no fer res i assumir les possibles demandes i indemnitzacions que sorgissin. No vaig voler saber la decisió adoptada, però el simple fet de plantejar-s'ho ja em sembla prou indicatiu de com van les coses

Però no vull anar per aquesta via. Avui prefereixo parlar de la tendència humana a fer les coses més ràpid no sempre amb un objectiu o necessitat. Només pel gust de fer-ho ràpid. Abans que ningú altre. Per competir.

Vegem-ho amb diversos exemples.

S'inventa la roda per a facilitar el transport, per no haver de carregar pes i poder-lo moure més àgilment i la cosa acaba fent curses de cotxes.

Ens fan enveja els ocells i aprenem a volar, cada cop amb més efectivitat fins que creem avions i cohets que depassen la velocitat del so.

No és només córrer, és maltractar el cos per poder córrer cada cop més ràpid o més estona. I ho oficialitzem, i en fem rànquings i diferenciem categories perquè la competició no s'adulteri (almenys per aquesta banda).

Penseu en l'enfrontament amb la muntanya, com a exemple de desafiament desigual. La muntanya és allà, inamovible esperant-nos. Nosaltres la visitem amb la humilitat que cal en percebre la diferència de forces i decidim de pujar-hi. A això em refereixo quan parlo de desafiament desigual. Sabem que hi pujarem si la natura ens ho permet, que per més preparats que estiguem, mai no serem capaços de cap de les maneres d'afrontar totes les circumstàncies adverses que s'hi poden congriar. En aquest context, cal reconéixer que tothom (gairebé tothom), naturalment, té tendència a grimpar (pujar als arbres per a aconseguir alguna cosa o només pel fet de pujar-hi), a pujar muntanyes per veure què hi ha mes enlla o per tenir una visió del paisatge més completa. Això ha derivat en la construcció de parets artificials, en competicions de velocitat escalant-les que, les mires com les miris, ja no tenen res a veure amb la muntanya, amb forces desiguals, amb imponderables, amb la tendència natural a grimpar ni amb la vida sana que sempre s'havia associat amb  la natura.

Tot, qualsevol activitat humana o animal és susceptible de ser matèria de competició. I no vull entrar en el món de les apostes, una derivada d'aquesta ànsia competitiva, perquè lliscaríem cap a un món que no em ve de gust tractar ara com ara (algú pot entendre les inversions en futurs com quelcom més que una aposta? I som conscients del perill que comporta això? Perquè adulterar competicions per culpa de les apostes ja s'ha fet, però adulterar produccions pel mateix motiu...)
. Fem curses de cotxes, de motos, de bicicletes, de patins, d'esquí... Fem competir animals ensinistrats. Competim per equips o individualment. Els uns contra els altres o contra records (i rècords), contra el crono...

Recuperant una idea que apuntàvem fa una estona, maltractem el cos per a poder competir, per a poder fer les coses més ràpid: especialitzem l'alimentació, deformem la musculatura (recordeu les gimnastes d'enllà del teló d'acer que prenien medicaments per no madurar?), generem nous materials que ens ajuden (recordeu la polèmica dels banyadors?). Fins i tot es generen pròtesis "per no deixar ningú enrere en aquest àmbit" (recordeu les pròtesis d'Òscar Pistorius?). I ja en el límit de qualsevol manera de pensar, ens enverinem per ser mes ràpids, més forts, més àgils més "elquesigui": el dòping! No hi ha límits en la cursa per a assolir... Per a assolir què, exactament? No ho sabem. Hem entrat en una espiral que sembla que només el camí és important i no ens preocupa el final.

Deu ser una derivada del capitalisme, del creixement sense límits. Pel que fa a l'economia, cada cop hi ha més gent que veu més clar que aquest creixement continuat, sostingut i sense límits és una fal·làcia. Pel que fa als límits del cos humà (o de les creacions humanes), sembla que encara no ens n'hem adonat...

Una mica al marge, però il·lustratiu d'aquest darrer punt, recordo un anunci televisiu per lluitar contra la drogoaddicció en què es veia un paio ben vestit (un executiu) que deia "consumeixo cocaïna per poder treballar més. Treballo més per poder tenir més diners. Vull més diners per poder consumir més cocaïna". I el plànol s'obria, la càmera ascendia mentre repetia aquest mantra i el véiem en un plànol gairebé zenital (amb la connotació que tenen aquesta mena de plànols en la teoria de la imatge) girant en cercle sense parar. No l'he trobat. Només el recordo de fa temps.

Cap comentari:

Publica un comentari