dimecres, 9 de desembre de 2020

La nova normalitat

Vaig començar la meva vida cibernètica a les pàgines de contactes, les serioses, les que serien l'equivalent a les agències matrimonials presencials... Be, això no és del tot exacte, ja havia tingut contactes amb la xarxa molt abans. Podríem dir que des de la inafntesa he tingut una part de la meva vida a la xarxa. Tot i que ho pugui semblar, no és una fixació, només que la xarxa m'oferia un seguit d'oportunitats que no trobava a la vida presencial.

Com que això no és una sessió de psicoanàlisi, no penso parlar més del meu passat remot i m'ocuparé només dels antecedents més immediats dels fets que avui culminen.

Vaig començar la meva vida cibernètica a les pàgines de contactes, les serioses, les que serien l'equivalent a les agències matrimonials presencials...


Però com que de seguida vaig veure que allò no era tan seriós com semblava perquè era molt fàcil enganyar (jo també ho feia) i hi havia molt gent que anava de "cara a barraca" molt descaradament, vaig decidir deixar-ho de seguida i fer una inversió que millorés la fiabilitat de les possibles relacions que poguessin sorgir: vaig comprar una webcam i em vaig passar a les pàgines que restringien els contactes a entrevistes mitjançant vídeo-conferència.

Això que sembla senzill, em va comportar una despesa important: la màquina que tenia no suportava el programari necessari per mantenir vídeo-conferències; la connexió telefònica era massa lenta i les primeres proves que vaig fer amb la webcam semblava que estiguéssim en una sessió de diapositives amb "fosa d'matges" i, a més, em faltava disc dur per instal·lar el nou programari. Total, que vaig baixar a una de les botigues d'informàtica que quedaven obertes al meu barri (la botiga on havia comprat la webcam –en oferta per inici de negoci– ja havia fet les ofertes per canvi d'orientació) i vaig demanar un pressupost per fer-me a la idea de la magnitud de la tragèdia.

Un cop actualitzat l'equip, vaig poder dedicar-me a la cerca de parella seguint el mètode habitual, però telemàticament. És a dir, vaig seguir utilitzant les pàgines de contactes com si fossin una agència matrimonial i quedava amb les persones contactades per fer vídeoconferències i, així, poder coneixe'ns. Com quedar per sopar, però sense sopar.

Ara no us avorriré amb la llista d'intents i el relat de cada un d'ells. La cosa és que, finalment, vaig trobar la meva mitja taronja (aquesta expressió és d'un concurs de la tele de quan era petit) i vam decidir que seguiríem tenint la nostra relació a la xarxa fins al dia de la boda. Després de la boda, ja viuríem a la casa que havíem de llogar. Sembla una mica el relat d'un matrimoni de conveniència de l'edat mitjana, però no ho és. Ho vam decidir nosaltres voluntàriament per ser conseqüents amb el mètode que havíem triat per a coneixe'ns: si ho havíem iniciat a la xarxa, ho acabaríem a la xarxa.

I van arribar els dies de preparar la boda, la ciberboda. Dissenyar les participacions, fer-les, pensar a qui les donàvem, decidir el dia i l'hora de la boda, qui l'havia d'oficiar, com la transmetríem... Evidentment, no pensàvem fer cap àpat (tot i que a darrera hora ens van convécer que es podria fer un ciberdinar) ni llista de noces i tampoc no volìem obrir cap compte per rebre diners dels convidats. Dies de nervis i molta feina, com sol passar.

Arriba el dia de la ciberboda. Em poso el vestit que he comprat online. Evidentment, m'escau perfectament perquè l’assistent virtual de compres té molt bon gust i em coneix molt i molt bé. Espero que els anells arribin a l'hora; el padrí m'ha dit que ja ha ha insistit perquè els transportistes no es retardin. Darrers retocs. Colònia, enfocar correctament la webcam, comprovar que funciona i que el so es rep i s'emet correctament. Bé, ja ho tenim tot i encara falta mitja hora ben bona...

Com que ja tinc la casa buida (només em queda la roba que m'he de posar després de la boda i la bossa per endurme'n la que duc posada), només puc beure un raig d'aigua de l'aixeta abans de tornar a seure davant de l'ordinador (que tinc sobre un tamboret alt al costat de les capses per a embalar-lo i endur-me'l).

Ja comença. Quanta gent s'hi connecta!

"Sisplau, posin els seus documents d'identitat al lector perquè es puguin validar. Moltes gràcies. En acabar la cerimònia, rebran el certificat de matrimoni en un pdf certificat amb les tres signatures digitals (les seves i la meva) i les dels testimonis. Procedim."

"Jo, NN, com a representant del vostre proveïdor de serveis informàtics... Si algú ha de dir alguna cosa... Els anells?... Jo us declaro oficialment casats!... Molta sort i felicitat al nou matrimoni!"

"Bé. Jo ja em retiro i reitero el meu desig de felicitat al nou matrimoni.”

Aplaudiments per tota la pantalla i algú ha aconseguit posar de fons a totes les pantalles una mena de pluja d’arròs. No volia, però al final m'he emocionat...

"Bé. Unes paraules. Sisplau. Un moment d’atenció. Us volem agrair que hàgiu estat presents en la nostra boda. Gràcies a tots! Ara, el temps de canviar-nos de roba i d'arribar a casa i començarem l'àpat. Fins d’aquí una hora. Novament, gràcies!"

Em canvio de roba, empaqueto el que queda a casa i cap a la casa nova. Quines ganes que tinc d'arribar-hi!

"Taxi!"

Descarrego i... dos minuts i ja hi som. Podem pujar. L'entro a casa a coll, com mana la tradició. Ens fem el primer petó en la casa nova i el pengem a Instagram.

Desempaquetem les quatre coses, les col·loquem a lloc. Connectem l'ordinador i preparem la webcam. Proves de so i càmera i ja ho teim tot.

Sona el timbre. És l'àpat. L'hem encarregat a un restaurant de categoria que ens porta, també, el servei de taula. Parem taula davant de l'ordinador i, quan arriba l'hora, ens connectem.

"A veure, quants som per dinar?"

"Perfecte. No falta ningú! Bon profit a tots!"

Algú demana brindar pels cónjuges. Ens aixequem, alcem les copes i brindem.

"Un petó. Que es facin un petó. Un petó de cine a dalt de la cadira."
"Un petó. Que es facin un petó. Un petó de cine a dalt de la cadira."

Quan som a punt d'acabar el segon plat, torna a sonar el timbre i... Sorpresa! Arriba el pastís de part dels pares respectius amb una ampolla de xampany!

Tornem a taula i ensenyem el pastís. El tallem sostenint el ganivet a quatre mans i fem un nou brindis, ara amb el xampany.

"Moltes gràcies!"

Algú posa música a l’Spotify, la comparteix i comencem a ballar...

"Bé, gent. Parem la transmissió. S'ha acabat la festa i ara comencem a fer vida de parella. Us tornem a agrair que ens hagueu acompanyat en aquest dia tan assenyalat i fins a l’altra."

A poc a poc, tothom es va desconnectant. Comiats, petons, felicitacions i, finalment, només nosaltres.

No caldria seguir, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari