La setmana de la poesia

Ara que comença la setmana de la poesia a Barcelona, us tradueixo tan bé com puc dues cançons de Moustaki que sentia mentre cuinava i m'han fet parar una estona...

Gaspar

He esdevingut un orfe plàcid.

La meva riquesa, els meus ulls tranquils.

Els homes de les grans ciutats

no m’han trobat prou astut.

Als vins anys, una angoixa

sota l’aparença d’amoroses flames

m’ha fet trobar belles del dames.

A elles no els he semblat prou bell.

Tot i que no tinc pàtria ni rei

i que no sóc massa valent,

he volgut morir a la guerra

i la mort no n’ha volgut saber res.

Que potser he nascut massa d’hora o massa tard?

Què faig en aquest món?

Us anuncio que la meva pena és pregona

pregueu pel pobre Gaspar.

Moustaki diu que aquest és un dels pocs poemes que ha musicat. És de Verlaine.

Je ne sais pas où tu commences

Tu portes la meva camisa

i jo, els teus collarets.

Jo em fumo el teu tabac,

tu et beus el meu cafè.

A tu et fan mal els meus ronyons

i jo tinc el fred dels teus peus.

Tu passes les meves nits en blanc

i jo pateixo els teus insomnis.

Jo no sé on comences

i tu no saps on acabo jo.

Tu tens cicatrius

als llocs on m’han ferit.

Tu et perds en la meva barba

i jo tinc els teus punys d’infant.

Tu beus a la meva boca

i jo menjo la teva fam.

Tu tens les meves inquietuds

i jo tinc els teus somnis.

Jo no sé on comences

i tu no saps on acabo jo.

Les teves cames m’empresonen,

el meu ventre et reté.

Jo tinc el teu pit rodó

i tu els meus ulls ullerosos.

M’escalfa el teu alè

i jo silencio els teus crits.

Tu em fas callar quan m’estimes

i tu dorms quan jo t’ho dic.