Zoologia recreativa (IX). El coala

Coala plenament dedicat a la seva feina

Els coales són marsupials que pertanyen, dins de l'ordre dels Diprodontia, al subordre dels Vombatoidea, que també inclou els wombats. Els coales són, avui en dia, els únics representants que queden de la família dels Phascolarctidae.

El seu nom científic és, evidentment, Phascolarctos cinereus

La mida del cos i les proporcions d'un coala adult depenen de l'edat, el gènere, l'alimentació i la regió on habita. Els mascles adults poden ser fins i tot un 50% més grans que les femelles adultes. El coala té un cap gran en proporció al cos, tot i que la seva massa cerebral és relativament petita. Tenen un pelatge suau, entre marró i gris platejat.

Els seus trets més distintius són un nas fosc que sobresurt i unes orelles grans: com a animals nocturns que són, tenen bones facultats auditives, però la seva vista és més aviat mediocre. El nas, que és excepcionalment sensible, els dóna informació sobre tot el que concerneix a la supervivència, el seu territori i l'aparellament.

Els mascles es diferencien de les femelles per la bossa testicular i per una glàndula que tenen al pit que desprèn olor. Les femelles normalment tenen faccions més suaus i, com ja hem comentat, una estatura menor i s'identifiquen per la bossa.

Els coales viuen als arbres i no es troben còmodes al terra, on caminen de quatre grapes. Per estalviar energia, dormen 20 hores al dia, més que els peresosos, que només en dormen unes 18.

Un coala adult necessita entre 200 i 400 grams de fulles (no està gens malament! Si un dia veieu un coala amb una bossa gran plena de fulles i us diu que són "per a consum propi", doncs, us ho creieu i punt) al dia i són molt exigents a l'hora d'escollir-les.

Malgrat que són solitaris (excepte en la fase d'aparellament), s'organitzen en poblacions estables amb una jerarquia social que influeix en el repartiment del territori i en la conducta.

Els coales comencen a aparellar-se, normalment, un o dos anys després d'haver assolit la maduresa sexual. En general, les femelles s'aparellen abans que els mascles i no és clar si són els mascles els que van a la recerca de les femelles o si ocorre al contrari.

Fins aquí la informació objectiva. L'he espigolada de diverses fonts, principalment (i m'avergonyeix confessar-ho) de la Vikipèdia. Ara mirarem d'interpretar adequadament les dades.

Remarcarem les obvietats de la informació científica recollida:

1. "La mida del cos i les proporcions d'un coala adult depenen de l'edat, el gènere, l'alimentació i la regió on habita." Ves que això no passi amb la majoria dels éssers vius, però és molt important adonar-se que el lloc on es neix i/o on es viu marca d'alguna manera les dimensions corporals (i altres coses que no vénen al cas)
2. "Els mascles es diferencien de les femelles per la bossa testicular ...". Crec que no cal comentar aquest punt, potser sí que és important remarcar en referència al tema de les bosses, que la bossa de les femelles que apareix al text no es refereix a una bossa Louis Vuiton (model Rita Barberà), es tracta de la bossa marsupial que, curiosament, les coales la tenen més baixa que, per exemple, els cangurs. Potser vist des d'aquesta perspectiva, el comentari de la bossa testicular no és tan obvi: si la bossa marsupial està molt a baix, potser sí que cal indicar que és diferent de l'altra...
3. "Malgrat que són solitaris (excepte en la fase d'aparellament)". Això sí que és reblar el clau (el subconscient m'ha traït i m'ha fet posar "aparellament" i "clau" en la mateixa frase). Només els humans, fins i tot (o sobre tot) els més "coalitzats" som capaços d'aparellar-nos, i fins i tot de reproduir-nos, a distància. No sé si és un gran avenç de la ciència o una traïció d'algun científic boig que està contra l'artesania i advoca per la producció industrial.
4. "no és clar si són els mascles els que van a la recerca de les femelles o si ocorre al contrari." O no ho sabem ben bé, en tot cas no ho sabem i no ho podem dir, però no estarem callats en tractar aquest aspecte tan important.

M'ha semblat interessant recollir aquest seguit d'obvietats per autoteràpia: crec que és interessant deixar de sacralitzar la redacció científica.

Molt interessant el comentari sobre la lentitud dels coales, són tan lents que triguen un parells a aparellar-se des del moment en què poden fer-ho... I aquest retard no és (no pot ser-ho) per motius racionals o ascètics: tenen un cervell molt petit i tots sabem que els instints són molt poderosos i cal molta racionalitat (i voluntat) per doblegar-los. De tota manera, si compten les hores que passen desperts, dos anys no és tant: el retard es redueix a uns tres meses de vida "conscient".

Pel que fa al dubte de si són els mascles o les femelles les que inicien l'assalt per a l'aparellament... No sé si cal comentar-ho. Segur que si els ho preguntem a ells, els iniciadors són els mascles i, a més, trien tot el que volen i més i es retenen una mica per respecte a la parella. I si els ho preguntem a elles, ens diran el mateix, però amb un somriure burleta apuntant per la comissura dels llavis. Si la cosa fos tan clara, què hi pinta en els mascles la "glàndula que tenen al pit que desprèn olor" (presumiblement, feromones)?

La vida noctàmbula dels coales... Tan i tan relacionada amb el consum d'herbes. El resum del paràgraf que hi fa referència aportat en la "secció científica" seria el següent:

Els coales viuen de nit, van cecs, però les substàncies al·lucinògenes que els provoquen anar cecs, els desperten l'oïda i l'olfacte. I l'olfacte, no ho oblidem, els serveix per "ensumar" possibilitats d'aparellament.*

La vida noctàmbula dels coales... Tan intensa que necessiten 20 hores per recuperar-se! "Uns tenen la fama (els peresosos) i uns altres carden la llana (els coales)". I semblen més desperts, i inspiren més tendresa ("pelatge suau entre marró i gris") que els peresosos. Sense més dades, el peresós fa una mica de mania, fins i tot sembla que brutegi.

Els coales i el cinema

George Lucas fa aparèixer uns coales en la sisena pel·lícula de la saga "Star wars" (el retorn del Jedi), però els rebateja com a "Ewoks" que sembla més extraterrestre. Si us hi fixeu adequadament, els ewoks viuen en una lluna boscosa, sempre dalt dels arbres, fan uns 50 cm d'alçada... Com deia un amic meu: "blanc i embotellat = llet!"

Un cop vista aquesta seqüència, crec que és pertinent recuperar la informació que hem aportat abans sobre l'alimentació dels coales: "Un coala adult necessita entre 200 i 400 grams de fulles al dia i són molt exigents a l'hora d'escollir-les."

Amb aquesta dada potser s'expliquen actuacions com la recollida en el vídeo. I també altres aspectes com ara que, tot i tenir un cap desproporcionat en relació amb el cos, els coales tinguin un cervell petit; que siguin tan lents, que vagin a quatre potes quan baixen dels arbres (podria ser una metàfora de "als núvols" i tot seria més clar), que passin 20 hores dormint al dia... El fum és molt dolent!

Els coales i la música

D'aquest tema no se'n parla, tot i que el vídeo anterior ja mostra que, sorprenentment, els coales tenen un interès elevat pel ritme; però de la seva capacitat poètica no se n'ha parlat mai. Per corregir aquesta mancança he recollit el vídeo següent d'internet:

Podríem acusar l'intèrpret, lletrista i compositor (tot en un), Jesús Manuel Rodríguez, de masclista, però és la peça més poètica del seu repertori i la que té una lletra més treballada... Potser és per això que li diuen "el koala"?

Expliquem aquest punt. Jesús Manuel Rodríguez era un feliç obrer de la construcció a qui va picar el virus de la música i ens va obsequiar/castigar amb un seguit de... (no em surt la paraula exacta que defineixi el concepte sense ofendre). Per a la seva vida artística va triar el malnom de "el koala" que, segons que va explicar, és com li deien els companys a la feina per la seva lentitud en enfilar-se per les bastides. Tot això (digueu-me "friqui") ho vaig sentir en una entrevista que li va fer Jesús Quintero amb aquell to poètic que impregna les seves entrevistes (i els seus silencis, ara sense fum) que va ser trencat en un moment per un rampell líric de Jesús Manuel Rodríguez, que va interpretar com si li sortís de l'ànima (que potser li'n sortia, cosa que encara seria pitjor) "Un cabrero desayunando en la ciudad", un tema de lletra profundíssima que us estalvio.

------------------------------------------------------------------------

* En escriure aquest paràgraf m'he sentit com els historiadors francesos que, segons la historiografia apòcrifa "fan intel·ligible el que pensen els historiadors alemanys".