Tot i que l'aspecte físic de les hienes és
semblant al dels cànids, formen part d'una família separada, els Hyenidae del
subordre dels Feliformia.
Una mica per resumir, i també per desengreixar
després de tant tecnicisme, podríem dir que la hiena és un animal ben estrany
perquè té característiques que el fan semblant als gossos, però també té forma
de gat (feliformia).
Per tancar el tema de l'aspecte físic, les hienes sembla que caminen encorbades i això es deu a que tenen les potes del darrere més curtes que les del davant i, a més, camina amb els quatre dits dels peus (com els gossos i els gats), que tenen urpes no retràctils.
Abundant en el tema, però anant cap a continguts més etiològics, poden dir sense por d’errar que les hienes no són fidels com els gossos, i tampoc tenen aquella infidelitat pacífica dels gats envers els seus amos. Poden arribar a mossegar a mà que els alimenta: s'ha vist hienes atacant lleons.
Pel que fa al règim alimentari, tots tenim la imatge de la hiena com un carronyaire prou voraç, però hem de dir que també és un depredador poderós, que caça en grup.
La hiena té els canins molt desenvolupats, tant que li permeten de matxucar els ossos de les víctimes; no té premolars i entre això i el sistema digestiu que secreta tants d'àcids, té una capacitat impressionant per a pair de tot (sembla que regurgiten només els pèls i les peülles de les víctimes).
Les pel·lícules que mostren escenes de "natura salvatge" a l'Àfrica (tres de les quatre espècies de hienes viuen a l'Àfrica austral) ens ensenyen escenes de hienes barallant-se amb voltors sobre un animal mort, però també ens mostren les reaccions de pànic (completament fonamentades) dels membres dels safaris quan senten les hienes rient a la caiguda de la nit.
Però és quan no se la sent que es més perillosa, la hiena. Mentre riu, tot i que el riure no és gens simpàtic, encara pots estar tranquil, refiar-te'n no, però no has de patir per la teva salut. En el moment que et sentis dèbil i no la sentis, ja pots preparar-te per a un atac i has de tenir present que aquest atac serà despietat. No ataca mentre estàs en plenes facultats.
Fins que no obre la boca, i com que ja du
sempre la cua entre cames, sembla un animal espantat (o espantadís), però quan
es disposa a atacar, qualsevol sospita de pietat envers el seu posat espantadís
desapareix. I es reserva per a atacar quan està en grup o, com ja hem comentat,
quan algun altre depredador ja s'ha fet càrrec de la víctima.
De vegades, una possible víctima podria pensar "per què m'ha d'atacar a mi, què en traurà?" I la resposta és que sempre en treu algun profit. A més, com que acostuma a actuar després d'algun gran predador, no li cal triar: si l'altre ha triat de matar aquesta presa, deu tenir-ne algun motiu i, per tant, "per mi ja està bé; aprofitem-ho". I caram si ho aprofita…
Quan algú no la coneixia d'abans, l'acarnissament de la hiena amb la víctima li pot semblar excessiu ("no semblava que li tenia tanta ràbia"), però no és qüestió de ràbia; no és qüestió de trajectòria, és qüestió de cojuntura: la hiena ha vist que el gran predador atacava la víctima i ella s'abraona sobre les despulles fent-se seva l'agressió. Una demostració de poder, potser fora de temps, que serveix per a injectar pànic en la resta d'animals.
No cal remarcar que els atacs a víctimes vives (que, recordem-ho, sempre els fa en grup) van dirigits a un membre dèbil de la bandada que acosaran fins a fer-lo caure i poder-lo devorar. I no les interrompessis pas mentre estan fent feina, les seves reaccions violentes per defensar l'exclusivitat en el domini de la víctima són terrorífiques.
Per a acabar una mica d'etimologia, que ens servirà per a posar en context el sentiment de repulsió que tots tenim envers les hienes, fins i tot si no les hem vistes de prop mai de la vida (fora d’un zoològic). El nom hiena prové del grec hyania ('porc') associat des d'antic amb la crueltat, la traïció i la cobdícia. A l'Àfrica, aquesta consideració negativa de les hienes està justificada per la seva tendència a remoure les tombes per cercar aliment (recordem que ho paeixen tot. Tot!).
No cal insistir en el tema. L'associació de la hiena amb tota mena de comportaments inapropiats el tenim molt arrelat en totes les cultures. Penseu que durant molts segles s'ha associat la hiena amb les deformacions sexuals (el que abans es coneixia com a deformacions sexuals, vull dir) i que fins i tot la iconografia contemporània ha conservat aquesta associació (que potser no són hienes les mascotes del Joker?). A més, qui no ha conegut alguna hiena en el seu entorn més proper? Per no posar exemples que poden ferir sensibilitats, pensem en comportaments "hiènics" que ens poden arrencar un somriure.
Posem-nos en situació. Una boda de les que s'allarguen. Quan comencen a desfilar convidats, a cada sortida, una munió de pseudohienes que l'esbudellen sense pietat. No cal que siguin parents/amics/coneguts amb una especial animadversió respecte de l'absent. El fet d'haver abandonat la sala ja és motiu suficient per criticar-li la roba, la parella, l'educació dels fills... El que calgui per sadollar el desig de fer sang.
I una anècdota per tancar (referent al temas "boda"). Un veí de quan era petit em va dir un dia en tornar d'una boda: "Cuando ví lo que pasaba con la gente que se iba yendo, le dije a mi mujer 'nosotros salimos con los novios; a i no me despelleja nadie'".
Una mica per resumir, i també per desengreixar
després de tant tecnicisme, podríem dir que la hiena és un animal ben estrany
perquè té característiques que el fan semblant als gossos, però també té forma
de gat (feliformia).
Per tancar el tema de l'aspecte físic, les hienes sembla que caminen encorbades i això es deu a que tenen les potes del darrere més curtes que les del davant i, a més, camina amb els quatre dits dels peus (com els gossos i els gats), que tenen urpes no retràctils.
Abundant en el tema, però anant cap a continguts més etiològics, poden dir sense por d’errar que les hienes no són fidels com els gossos, i tampoc tenen aquella infidelitat pacífica dels gats envers els seus amos. Poden arribar a mossegar a mà que els alimenta: s'ha vist hienes atacant lleons.
Pel que fa al règim alimentari, tots tenim la imatge de la hiena com un carronyaire prou voraç, però hem de dir que també és un depredador poderós, que caça en grup.
La hiena té els canins molt desenvolupats, tant que li permeten de matxucar els ossos de les víctimes; no té premolars i entre això i el sistema digestiu que secreta tants d'àcids, té una capacitat impressionant per a pair de tot (sembla que regurgiten només els pèls i les peülles de les víctimes).
Les pel·lícules que mostren escenes de "natura salvatge" a l'Àfrica (tres de les quatre espècies de hienes viuen a l'Àfrica austral) ens ensenyen escenes de hienes barallant-se amb voltors sobre un animal mort, però també ens mostren les reaccions de pànic (completament fonamentades) dels membres dels safaris quan senten les hienes rient a la caiguda de la nit.
Però és quan no se la sent que es més perillosa, la hiena. Mentre riu, tot i que el riure no és gens simpàtic, encara pots estar tranquil, refiar-te'n no, però no has de patir per la teva salut. En el moment que et sentis dèbil i no la sentis, ja pots preparar-te per a un atac i has de tenir present que aquest atac serà despietat. No ataca mentre estàs en plenes facultats.
 |
| Si feu clic aquí sentireu riure una hiena. |
De vegades, una possible víctima podria pensar "per què m'ha d'atacar a mi, què en traurà?" I la resposta és que sempre en treu algun profit. A més, com que acostuma a actuar després d'algun gran predador, no li cal triar: si l'altre ha triat de matar aquesta presa, deu tenir-ne algun motiu i, per tant, "per mi ja està bé; aprofitem-ho". I caram si ho aprofita…
Quan algú no la coneixia d'abans, l'acarnissament de la hiena amb la víctima li pot semblar excessiu ("no semblava que li tenia tanta ràbia"), però no és qüestió de ràbia; no és qüestió de trajectòria, és qüestió de cojuntura: la hiena ha vist que el gran predador atacava la víctima i ella s'abraona sobre les despulles fent-se seva l'agressió. Una demostració de poder, potser fora de temps, que serveix per a injectar pànic en la resta d'animals.
No cal remarcar que els atacs a víctimes vives (que, recordem-ho, sempre els fa en grup) van dirigits a un membre dèbil de la bandada que acosaran fins a fer-lo caure i poder-lo devorar. I no les interrompessis pas mentre estan fent feina, les seves reaccions violentes per defensar l'exclusivitat en el domini de la víctima són terrorífiques.
Per a acabar una mica d'etimologia, que ens servirà per a posar en context el sentiment de repulsió que tots tenim envers les hienes, fins i tot si no les hem vistes de prop mai de la vida (fora d’un zoològic). El nom hiena prové del grec hyania ('porc') associat des d'antic amb la crueltat, la traïció i la cobdícia. A l'Àfrica, aquesta consideració negativa de les hienes està justificada per la seva tendència a remoure les tombes per cercar aliment (recordem que ho paeixen tot. Tot!).
No cal insistir en el tema. L'associació de la hiena amb tota mena de comportaments inapropiats el tenim molt arrelat en totes les cultures. Penseu que durant molts segles s'ha associat la hiena amb les deformacions sexuals (el que abans es coneixia com a deformacions sexuals, vull dir) i que fins i tot la iconografia contemporània ha conservat aquesta associació (que potser no són hienes les mascotes del Joker?). A més, qui no ha conegut alguna hiena en el seu entorn més proper? Per no posar exemples que poden ferir sensibilitats, pensem en comportaments "hiènics" que ens poden arrencar un somriure.
Posem-nos en situació. Una boda de les que s'allarguen. Quan comencen a desfilar convidats, a cada sortida, una munió de pseudohienes que l'esbudellen sense pietat. No cal que siguin parents/amics/coneguts amb una especial animadversió respecte de l'absent. El fet d'haver abandonat la sala ja és motiu suficient per criticar-li la roba, la parella, l'educació dels fills... El que calgui per sadollar el desig de fer sang.
I una anècdota per tancar (referent al temas "boda"). Un veí de quan era petit em va dir un dia en tornar d'una boda: "Cuando ví lo que pasaba con la gente que se iba yendo, le dije a mi mujer 'nosotros salimos con los novios; a i no me despelleja nadie'".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada