Per coses de la feina de la senyora, vam anar tota la família a Madrid els dies 22 i 23 de desembre. Ja es preveia que serien uns dies estranys: just després de les votacions del 21 i coincidint amb la més que prevista victòria del Barça.
Després de resoldre la cosa laboral, vam tornar a Madrid per deixar les coses a l'apartament que havíem llogat.
Faig un incís. Vam llogar l'apartament per airbnb. Molt còmode i ràpid i econòmic. Tot facilitats. I a la porta de l'apartament, una placa que avisa que es tracta d'un apartament turístic. Això només ho comento perquè, a partir dels comentaris que he llegit sobre el tema darrerament, sempre havia pensat que la gent protestava perquè els pillava per sorpresa la presència de turistes que no els deixaven dormir en el seu edifici. Final de l'incís.
El plan del dos dies era que els nens pugessin al TGV, passejar per Madrid el vespre del dia 22 i visitar el Sofia (la gran volia veure el Gernika) i acabar el dia visitant la casa de Lope abans de tornar amb el TGV a casa. Un plan atepeït.
Em va impressionar la quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons, però sobre tot em va impressionar veure'n als edificis oficials de les conselleries. A banda de les banderes oficials (amb màstil i tota la pesca), en les conselleries hi havia banderes espanyoles XXL (d'una amplada d'un o dos pisos) enganxades a les façanes. No entenc aquesta reafirmació. En principi, el conflicte és aquí i no allà...
Mentre passegem, una família "normal" (la mare, davant amb un o dos fills i el pare una mica al darrere) passen per davant d'una de les conselleries i, en veure la bandera, la senyora comença a cantar "Yo soy español, español, español" mentra anima la filla a acompanyar-la. Així, espontàniament. Un segon després, el pare crida "¡Puta Cataluña!". Així, sense més. Tot això mentre caminen, sense aturar-se. Sense cap motiu. Nosaltres no som la causa de l'explosió patriòtica: no ens han sentit parlar...
Evidentment, és un cas aïllat i no podem fer de l'anècdota categoria (com diuen a les tertúlies de la ràdio), però em va xocar.
Als balcons també vaig veure uns quants domassos que deien (aproximadament): "El hijo de Dios ha nacido. Feliz Navidad" amb una imatge del nen acabat de néixer.
Passegem pel centre camí de la plaça Mayor i passem pel mercat de San Miguel (crec). Un altre exemple que som en un altre país.
L'han reformat de cap a cap i ha quedat força bé, però a l'interior hi ha unes poques parades de menjar (una de formatges i una de bacallà i una de fruita, crec) i la resta són llocs de tapes. Una filosofia del tot diferent de la que s'aplica a Barcelona.
A la plaça Mayor (la del "relaxing cup of café con leche"), que és molt i molt gran, hi ha una fira de Nadal. Una sola parada d'arbres, un parell o tres de figuretes i un munt de paradetes amb coses com de fira de festa major. I de cop i volta, comencem a veure gent de totes les edats (de la meva quinta també) amb barrets d'allò més al·lucinants: minions, serps, cocodrils, arbres de Nadal, tifes... Gent amb ulleres de per riure... Un festival!
Al restaurant on vam sopar el cambrer ens va dir que això era el normal i que ara se'n veien menys que fa uns anys (després, queixes contra l'ajuntament i tal i tal).
Els estralls de Moccia a la plaça Mayor són evidents:
A la plaça del Sol ("Sol", que fa més modern), hi ha tot de gent que es mou, poc, al voltant de l'arbre. Gent que canta nadales (grups organitzats i espontanis; amb simbombes i panderetes o amb res). També hem vist cantants de nadales espontanis a la plaça Mayor i als carrers dels voltants.
El dia 23, en sortir de l'apartament anem a esmorzar al bar mes proper. Un bar qualsevol a prop del metro. No és al centre. Eren cap a les 10 i el bar era bastant ple. Al costat de les aixetes de la cervesa, una filera de gots d'aigua que la gent agafava a discrecció fer beure'ls en acabar els cafès. Quan ja estaven a punt de marxar, entren dues senyores amb pinta de "ama de casa / sus labores" i diuen directament "Buenos días. Lo de siempre." i cap a una taula del racó. No eren oficinistes ni feien pinta de despatxar en cap botiga del voltant. El bar, torno a dir, no era al centre i el barri no feia pinta de ser especialment benestant. Potser és cosa meva, però al meu poble no és normal baixar a esmorzar al bar, sortim "esmorzats" de casa...
En resum. Som dos països diferents. Ja ho tenia clar abans, però cada cop ho tinc mes clar.
Després de resoldre la cosa laboral, vam tornar a Madrid per deixar les coses a l'apartament que havíem llogat.
Faig un incís. Vam llogar l'apartament per airbnb. Molt còmode i ràpid i econòmic. Tot facilitats. I a la porta de l'apartament, una placa que avisa que es tracta d'un apartament turístic. Això només ho comento perquè, a partir dels comentaris que he llegit sobre el tema darrerament, sempre havia pensat que la gent protestava perquè els pillava per sorpresa la presència de turistes que no els deixaven dormir en el seu edifici. Final de l'incís.
El plan del dos dies era que els nens pugessin al TGV, passejar per Madrid el vespre del dia 22 i visitar el Sofia (la gran volia veure el Gernika) i acabar el dia visitant la casa de Lope abans de tornar amb el TGV a casa. Un plan atepeït.
Em va impressionar la quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons, però sobre tot em va impressionar veure'n als edificis oficials de les conselleries. A banda de les banderes oficials (amb màstil i tota la pesca), en les conselleries hi havia banderes espanyoles XXL (d'una amplada d'un o dos pisos) enganxades a les façanes. No entenc aquesta reafirmació. En principi, el conflicte és aquí i no allà...
Mentre passegem, una família "normal" (la mare, davant amb un o dos fills i el pare una mica al darrere) passen per davant d'una de les conselleries i, en veure la bandera, la senyora comença a cantar "Yo soy español, español, español" mentra anima la filla a acompanyar-la. Així, espontàniament. Un segon després, el pare crida "¡Puta Cataluña!". Així, sense més. Tot això mentre caminen, sense aturar-se. Sense cap motiu. Nosaltres no som la causa de l'explosió patriòtica: no ens han sentit parlar...
Evidentment, és un cas aïllat i no podem fer de l'anècdota categoria (com diuen a les tertúlies de la ràdio), però em va xocar.
Als balcons també vaig veure uns quants domassos que deien (aproximadament): "El hijo de Dios ha nacido. Feliz Navidad" amb una imatge del nen acabat de néixer.
Passegem pel centre camí de la plaça Mayor i passem pel mercat de San Miguel (crec). Un altre exemple que som en un altre país.
L'han reformat de cap a cap i ha quedat força bé, però a l'interior hi ha unes poques parades de menjar (una de formatges i una de bacallà i una de fruita, crec) i la resta són llocs de tapes. Una filosofia del tot diferent de la que s'aplica a Barcelona.
 |
| Un dels barrets més discrets. Me'l va demanar l'enano (li he retallat la cara) |
Al restaurant on vam sopar el cambrer ens va dir que això era el normal i que ara se'n veien menys que fa uns anys (després, queixes contra l'ajuntament i tal i tal).
Els estralls de Moccia a la plaça Mayor són evidents:
A la plaça del Sol ("Sol", que fa més modern), hi ha tot de gent que es mou, poc, al voltant de l'arbre. Gent que canta nadales (grups organitzats i espontanis; amb simbombes i panderetes o amb res). També hem vist cantants de nadales espontanis a la plaça Mayor i als carrers dels voltants.
El dia 23, en sortir de l'apartament anem a esmorzar al bar mes proper. Un bar qualsevol a prop del metro. No és al centre. Eren cap a les 10 i el bar era bastant ple. Al costat de les aixetes de la cervesa, una filera de gots d'aigua que la gent agafava a discrecció fer beure'ls en acabar els cafès. Quan ja estaven a punt de marxar, entren dues senyores amb pinta de "ama de casa / sus labores" i diuen directament "Buenos días. Lo de siempre." i cap a una taula del racó. No eren oficinistes ni feien pinta de despatxar en cap botiga del voltant. El bar, torno a dir, no era al centre i el barri no feia pinta de ser especialment benestant. Potser és cosa meva, però al meu poble no és normal baixar a esmorzar al bar, sortim "esmorzats" de casa...
En resum. Som dos països diferents. Ja ho tenia clar abans, però cada cop ho tinc mes clar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada