"Cherchez la femme" ('busqueu la dona')
Durant anys ha estat una mena de mantra de les pel·lícules de lladres i serenos. Si no ho deia algun dels actors, segur que, a la platea, algun avi repatani ho deixava anar amb veu més o menys alta. La dona era l'explicació del crim (la causant, la instigadora...).
Recordeu Ascenseur pour l'échafaud amb la immensa banda sonora de Miles Davies? Recordeu Body heat?, per proposar un altre apropament al mateix argument... En fi, no cal insistir que segur que tots tenim al cap una pel·lícula sobre el tema i som conscients que és un dels arguments fonamentals del cinema.
Podríem dir, a tall de conclusió, i per no allargar el tema, que "cherchez la femme" vindria a ser com "mireu què feia el majordom en el moment del crim" a les pel·lícules més aviat dolentes.
Com no podia ser d'una altra manera, la frase té les arrels en la tradició judeocristiana. Segons el llibre del Gènesi, va ser Eva la que va menjar la poma al Paradís, cedint a la temptació del dimoni (en forma de serp) i, després, en va oferir a Adam per tal que aquell primer pecat fos de tota la humanitat, perquè com diu Chesterton, en aquell moment, "la gent eren dos". Culturalment, no es pot anar més enrere en la demonització de la dona: Eva n'és la primera!
Aquesta demonització (ja l'adjectiu té mèrit) de la dona en la tradició judeocristiana explica moltes de les coses que actualment es denuncien i es mira de reparar en la societat actual: sostre de vidre, equiparació salarial, espai mediàtic... Es pot discutir la manera de fer-ho, no la necessitat de fer-ho: calen quotes?, les quotes beneficien les dones?, a llarg termini també?, la duplicació en la llengua les fa més visibles o menys?
És clar que els estereotips de gènere han de caure, però crec que cal estudiar una mica més la manera de fer-ho. Fa no res llegia que els alumnes de 0 a 3 anys no tenien (en una escola) cap problema amb el color dels vehicles (patinets, cotxets, carrets...) que agafaven per jugar al pati, però que els nens de P3 ja no triaven els de color rosa... Els meus fills sempre han dibuixat els pares amb el cabell curt i les mares amb el cabell llarg i, a casa, jo sovint em pentino amb una cua i la meva dona no ho ha pogut fer mai... Evidentment, amb aquests exemples no vull dir que aquesta discriminació sigui una cosa innata; el que vull dir és que potser cal estudiar una mica més la manera d'atacar-ho. Que lluitant contra els símptomes potser no corregirem les arrels del problema. Que també cal lluitar contra els símptomes, que és cert que quan fas una cursa i perds el ritme, el pots accelerar accelerant el moviment dels braços, però és una solució circumstancial i que dura poca estona: si les cames no responen, tornaràs immediatament a notar com tot decau.
Vistes les arrels completament negatives de la frase en la cultura occidental, hem de dir que contemporàniament, i gràcies a la lluita feminista, la frase també es pot entonar a fi de bé per a reivindicar la presència de les dones en els grans esdeveniments de la humanitat. Ha trigat, però lentament la visió positiva de la frase comença a fer-se un lloc en el nostre sistema de pensament.
Pensem en la recent exposició pública i reconeixement de les dones que van ser a la base del projecte Apol·lo de la NASA, en la campanya, ben arrelada a Catalunya #onsónlesdones, que sembla una traducció lliure del clàssic o en les moltes publicacions que apareixen reivindicant el paper de les dones en grans esdeveniments de la humanitat... Sembla que, finalment, les dones ja no seran "la parella de..." i passaran a tenir nom i càrrec.
Queda molt de camí per recórrer, però sembla que ja ens hi hem posat i algun dia no caldrà el "Dia internacional de la dona"...
Durant anys ha estat una mena de mantra de les pel·lícules de lladres i serenos. Si no ho deia algun dels actors, segur que, a la platea, algun avi repatani ho deixava anar amb veu més o menys alta. La dona era l'explicació del crim (la causant, la instigadora...).
Recordeu Ascenseur pour l'échafaud amb la immensa banda sonora de Miles Davies? Recordeu Body heat?, per proposar un altre apropament al mateix argument... En fi, no cal insistir que segur que tots tenim al cap una pel·lícula sobre el tema i som conscients que és un dels arguments fonamentals del cinema.
Podríem dir, a tall de conclusió, i per no allargar el tema, que "cherchez la femme" vindria a ser com "mireu què feia el majordom en el moment del crim" a les pel·lícules més aviat dolentes.
Com no podia ser d'una altra manera, la frase té les arrels en la tradició judeocristiana. Segons el llibre del Gènesi, va ser Eva la que va menjar la poma al Paradís, cedint a la temptació del dimoni (en forma de serp) i, després, en va oferir a Adam per tal que aquell primer pecat fos de tota la humanitat, perquè com diu Chesterton, en aquell moment, "la gent eren dos". Culturalment, no es pot anar més enrere en la demonització de la dona: Eva n'és la primera!
Aquesta demonització (ja l'adjectiu té mèrit) de la dona en la tradició judeocristiana explica moltes de les coses que actualment es denuncien i es mira de reparar en la societat actual: sostre de vidre, equiparació salarial, espai mediàtic... Es pot discutir la manera de fer-ho, no la necessitat de fer-ho: calen quotes?, les quotes beneficien les dones?, a llarg termini també?, la duplicació en la llengua les fa més visibles o menys?
És clar que els estereotips de gènere han de caure, però crec que cal estudiar una mica més la manera de fer-ho. Fa no res llegia que els alumnes de 0 a 3 anys no tenien (en una escola) cap problema amb el color dels vehicles (patinets, cotxets, carrets...) que agafaven per jugar al pati, però que els nens de P3 ja no triaven els de color rosa... Els meus fills sempre han dibuixat els pares amb el cabell curt i les mares amb el cabell llarg i, a casa, jo sovint em pentino amb una cua i la meva dona no ho ha pogut fer mai... Evidentment, amb aquests exemples no vull dir que aquesta discriminació sigui una cosa innata; el que vull dir és que potser cal estudiar una mica més la manera d'atacar-ho. Que lluitant contra els símptomes potser no corregirem les arrels del problema. Que també cal lluitar contra els símptomes, que és cert que quan fas una cursa i perds el ritme, el pots accelerar accelerant el moviment dels braços, però és una solució circumstancial i que dura poca estona: si les cames no responen, tornaràs immediatament a notar com tot decau.
Vistes les arrels completament negatives de la frase en la cultura occidental, hem de dir que contemporàniament, i gràcies a la lluita feminista, la frase també es pot entonar a fi de bé per a reivindicar la presència de les dones en els grans esdeveniments de la humanitat. Ha trigat, però lentament la visió positiva de la frase comença a fer-se un lloc en el nostre sistema de pensament.
Pensem en la recent exposició pública i reconeixement de les dones que van ser a la base del projecte Apol·lo de la NASA, en la campanya, ben arrelada a Catalunya #onsónlesdones, que sembla una traducció lliure del clàssic o en les moltes publicacions que apareixen reivindicant el paper de les dones en grans esdeveniments de la humanitat... Sembla que, finalment, les dones ja no seran "la parella de..." i passaran a tenir nom i càrrec.
Queda molt de camí per recórrer, però sembla que ja ens hi hem posat i algun dia no caldrà el "Dia internacional de la dona"...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada