Les figures del pessebre (VII). La filadora i el caçador

La dona que renta,
la vella que fila
i el brau caçador
que sempre vigila.

La noia que porta
la gerra i el pa
i aquell pescador
que al riu va a pescar.

El vell que la terra
remou amb catxassa
i el que es beu el vi
de la carabassa.

El del feix de llenya
i aquell pastoret
que va amb la catxutxa
perquè té molt fred.

La jove mestressa
que duu la gallina,
la del cistell d'ous
i el sac de farina.

Aquells que sonant
van fent son camí;
el del flabiol
i el del tamborí.

Del sac de gemecs
el qui sempre plora
i el de la simbomba
que ronca a tothora.

També els tres pastors
que fan el sopar
i couen les sopes
i llesquen el pa. 

"El brau caçador que sempre vigila" és en Jofre i ja no és tan brau. Ha envellit. És cret que com a bon caçador, sempre està a l'aguait: en Jofre no és un caçador esportiu (si és que podem considerar la caça com un esport), caça per a alimentar la família. Surt cada matí a veure què troba que pugui dur a la cassola. En Jofre coneix de cor els boscos del voltant del poble. A diferència del pescador que sempre seu al mateix lloc, ell ha de passejar, ha de buscar. Quan té molta sort, du les peces que li sobren al mercat per vendre-les i allà es troba amb la dona que ha dut a vendre les teles que ha filat o les peces de roba que ha confegit. Perquè la seva dona és la vella que fila del poema. Fa anys que són casats i, com que no han tingut fills, viuen sols.

No els cal treballar massa, per a ells dos tot està aviat fet, i tampoc no ho podrien fer que ja són grans. Així, doncs, el Jofre es lleva abans que la Marta i prepara l'esmorzar de tots dos i quan ha enllestit, se'n va al bosc. La Marta, després d'esmorzar, acaba de teixir el que té entre mans o va al mercat a vendre si ja ho ha acabat. Moltes de les coses que fa, les fa per encàrrec i, així, no ha d'anar-les a vendre. És molt bona filadora i, a més, té molt bon gust fent les peces i combinant colors. 

Els dies que va al mercat li agrada de xerrar amb la Laia. És una noia amb molt de seny i la Marta la tracta com si fos filla seva. La filla que no ha tingut. Li agrada xerrar-hi, però sap que la Laia no té massa temps per perdre i les converses són breus. La Laia també s'estima molt la Marta.

De camí cap al mercat, la Marta acostuma a somiar on podria haver anat amb algun dels vestits que du a vendre. Un somni perquè mai ha anat enlloc que no sigui la festa del poble... I mira que li agrada cantar i ballar (li agradava de jove i li agrada ara que ja és gran). Canta mentre cus, canta mentre cuina, canta mentre neteja... A en Jofre, que no canta gens bé, li agrada escoltar-la. Són moments de felicitat: l'una és feliç mentre canta i l'altre és feliç mentre l'escolta. Sempre ha estat així i ara que són grans, encara dura. En Jofre la mira i somriu. La Marta el mira i somriu. És la màgia d'estar enamorat...

Avui, s'han robat tots dos al mercat i a més de les enraonies habituals, senten com alguns comenten això del nen que ha nascut en una cova als afores. Paren l'orella. Molta gent hi ha anat i tots expliquen que els ha impressionat. Sense haver de rumiar-ho gaire, decideixen que hi passaran havent dinat, després de la migdiada i que hi duran una manta de les que fa la Marta que sempre va bé.

Sense pressa, quan es lleven de la migdiada se n'hi van agafats de la mà. En Jofre procura caminar a poc a poc, acompassar el ritme al de la Marta que no està tan feta a caminar i xerrant, xerrant arriben a lloc. Hi ha prou gent al voltant de la cova i tothom sembla estar-hi molt de gust. S'hi acosten i quan veuen el nen estirat a la menjadora i la manera com el miren els seus pares entenen perquè tothom hi és tan de gust. Criden l'atenció del pare i li donen la manta. S'enrojolen quan els ho agraeix i s'hi estan una estona mirant com dorm el nen. El Jofre s'acosta al foc, l'atia i avisa la Marta que va a buscar una mica de llenya per si de cas. Torna, s'acomiaden i marxen cap a casa comentant la felicitat que els ha transmés veure dormir el nen i com el miraven els pares. Els nens petits ja ho tenen, això.