Dia 1
Després de molts dies de trobar-me estranya i, sobretot, de veure que els altres em notaven estranya i no gosaven dir-me res, vam anar a cal metge. Diverses visites i unes quantes proves després, el metge m'ha dit que tinc Alzheimer.
Li agraeixo molt la sinceritat i que m'hagi dit que no sap ben bé com es desenvoluparà tot plegat. Que potser la cosa va ràpida, o potser lenta... Que ningú no en sap res de com ha d'evolucionar. Que no existeix un patró de ritme. El que sí et puc dir, ha dit molt solemnement, és que no té marxa enrere. Pots fer exercicis per mirar d'alentir la progressió de la malaltia, però poca cosa més.
En arribar a casa he mirat de pair tota la informació i he començat aquest diari que aniré fent mentre pugui.
Dia 2
Els meus fills han vingut a casa i se'ns han endut a una mena de clínica. Mentre jo m'estava fora amb el gran, l'altre i el meu home han entrat en un despatx. El noi gran m'ha explicat que és com una assessoria per als familiars dels malalts. Per a dir-los què poden fer amb el malalt i preparar-los pel que els espera.
Esclar. No hi havia pensat mai. A poc a poc, el meu home anirà veient com vaig oblidant coses i, potser (segurament) arribarà un dia que no el conegui... He dit que anava al lavabo i m'hi he posat a plorar en silenci. No coneixeré els meus fills i els meus nets! No coneixeré el meu home! He procurat dissimular els ulls plorosos i he tornat a la sala d'espera.
Quan arribi a casa, començaré a etiquetar les fotos que tenim guardades; els àlbums i les capses. Si no ho fem entre el meu home i jo com abans millor, després ningú no sabrà qui hi ha i quan i on es van fer cada foto. Coi, quina responsabilitat. El record futur de la infància dels meus fills és a les meves mans i cada cop sembla que tinc menys temps per mirar que no es perdi.
En tornar a casa, he preguntat al meu home com havia anat la reunió. M'ha dit que, tot i que les conseqüències a llarg termini, i més tremendes, ja les coneixien, el metge les hi ha recordades:
--"Arribarà un moment que la malalta s'oblidarà de fer coses essencials", "arribarà un moment que la malalta no us reconeixerà" i altres detalls...
--Com ara?
--No ho sé... Que t'oblidaràs de cuinar, que t'aniràs aïllant... No em facis dir-t'ho tot ara que ja he patit prou al despatx. Un petó.
Dia 3
He dut a la taula una de les capses amb fotos, però no tinc esma de posar-m'hi! Mira que si no reconec algú? No sé si ho vull comprovar... Crec que acabo de copsar la magnitud de la tragèdia... El meu home em pregunta que què faig aturada amb la mirada perduda. No sé què respondre-li. M'he aixecat, li he fet un petó i he engegat la tele.
Avui m'he oblidat que tenia una olla amb patates per bullir a la cuina. Una desgràcia: pot destrossat i una pasta infecta a dins. Una fumera i una pudor indescriptibles.
Primer avís!
Dia 7
Li he dit al meu home que demani al metge la llista d'exercicis que em va comentar. Ara m'adono que haver-ho fet és reconèixer que potser jo no ho recordaré quan hi anem.
Segon avís!
Dia
Em sembla que ja he començat a baixar ràpid pel tobogan. Fa uns dies, vaig sortir al carrer quan el meu home era a comprar. Encara no sé perquè. El resultat és que vaig fer una volta a l'illa de cases i estava disposada a fer-ne una altra, ja sense saber on era, quan el meu home em va trobar i em va acompanyar a casa. Molt amable, però molt espantat. Avui tinc un cartell a la porta que diu "No obris la porta si estàs sola. No surtis de casa sense avisar-me".
Si m'hagués acostumat a fer servir el mòbil, potser ara ho tindria més fàcil. No ho sé.
Dia
M'hi he posat seriosament amb la cosa de les fotos. No ha estat tan greu. He recordat moltes situacions i he pogut escriure al dors de les fotografies noms de persones i llocs i dates. Quan el meu home ha tornat de la feina m'ha trobat empantanegada amb la taula plena de fotos i, aleshores, he descobert que tenia gana i que encara no havia preparat res per dinar. Ens hi hem posat entre tots dos i, en acabar de dinar, he reprès la feina; ara, "al alimón" (com m'agrada aquesta expressió!) amb ell. Molt més agradable. A més, he vist com se li il·luminaven els ulls en veure que havia reconegut força gent. Ja tinc feina durant uns dies...
Dia
M'he empolainat per sortir de casa, però en arribar a la porta i veure el cartell me n'he desdit....
He parat de fer feina amb les fotos. Avui m'ha costat molt. He provat de llegir. He agafat un llibre a l'atzar de la biblioteca. Bé! Un parell d'hores molt agradables. Tot i que em demana molt d'esforç, m'ho he passat bé. No recordo què he llegit, però.
Dia
He agafat un dels llibres d'exercicis per a la memòria. Errada! Al primer full ja diu que és per als parents, però he vist les instruccions i m'he deprimit. No sé quant trigaré a no entendre les coses que em diguin. Al llibre ho preveuen. Repetir, repetir, repetir... Paciència, paciència, paciència...
Dia
Com se m'encongeix el món!
Què pensaré quan ja no tingui records que m'alimentin el pensament?
Un dia no coneixeré el meu home. Penso que ell ho comença a sospitar i per això està molt més preocupat del que tocaria. Els meus fills i els meus nets! Tampoc no els coneixeré... Potser l'únic avantatge de la malaltia és que tot passarà sense que me n'adoni i, com que no en seré conscient (espero), no patiré. Bé, potser és millor que em concentri en l'ara que ja m'és prou penós.
Dia
Recordo un munt de cançons. Em sona que en algun lloc ho havia llegit, que la música es recorda durant molt de temps. Molt bé! M'he animat. He agafat un disc de jazz (Coltrane) i m'he assegut a escoltar-lo sense fer res més. Feia tant de temps que no escoltava música... M'havia acostumat a sentir-la mentre feia alguna altra cosa.
Dia
He demanat als fills que no vinguin amb els nets. No els conec, no en sé els noms i no vull que em recordin així. Em sap greu per ells i per mi. Em fa molt de gust notar que m'estimen, però no sé què dir-los, no sé de què parlar amb ells; si no els puc cridar pel nom, de què voleu que els parli? És molt dolorós. Amb els fills és diferent, ja són prou grans i ho entenen. Sé que els fa mal veure'm així, però sé que tampoc no poden deixar de venir a veure'm.
Dia
He vist en un diari que algú s'havia fet una foto cada dia a la mateixa hora durant molts anys. Sembla una bona idea, però no goso. No sé si vull veure'm decaure i no sé si vull no reconèixe'm dintre d'un temps. A més, mai m'he acostumat a fer servir el mòbil. Idea descartada.
Dia
Avui no he pogut fer el pastís d'aniversari d'un dels nets. M'havia trucat el noi per demanar-m'ho, com cada any, i li vaig dir que sí i vaig deixar un paper a la cuina amb la data i la paraula "pastís". Avui, he vist la nota i volia començar a fer-lo, però no he pogut. He agafat els ous, n'he trencat un i m'he quedat embadalida davant del bol. He esperat una estona fins que m'he calmat i he trucat al meu fill per a avisar-lo que no tindria pastís. He procurat no plorar mentre hi parlava i he notat que ell també s'hi esforçava. M'ha dit que no passava res, però he notat que estava trist. Jo també. Jo més. He plorat molt.
Dia
Començo a fer mala lletra. Sé que el meu home mira el diari quan no el veig. Li demanaré que refaci el que hi he escrit perquè s'entengui. Ja no podré escriure gaire més. No se què dir.
Després de molts dies de trobar-me estranya i, sobretot, de veure que els altres em notaven estranya i no gosaven dir-me res, vam anar a cal metge. Diverses visites i unes quantes proves després, el metge m'ha dit que tinc Alzheimer.
Li agraeixo molt la sinceritat i que m'hagi dit que no sap ben bé com es desenvoluparà tot plegat. Que potser la cosa va ràpida, o potser lenta... Que ningú no en sap res de com ha d'evolucionar. Que no existeix un patró de ritme. El que sí et puc dir, ha dit molt solemnement, és que no té marxa enrere. Pots fer exercicis per mirar d'alentir la progressió de la malaltia, però poca cosa més.
En arribar a casa he mirat de pair tota la informació i he començat aquest diari que aniré fent mentre pugui.
Els meus fills han vingut a casa i se'ns han endut a una mena de clínica. Mentre jo m'estava fora amb el gran, l'altre i el meu home han entrat en un despatx. El noi gran m'ha explicat que és com una assessoria per als familiars dels malalts. Per a dir-los què poden fer amb el malalt i preparar-los pel que els espera.
Esclar. No hi havia pensat mai. A poc a poc, el meu home anirà veient com vaig oblidant coses i, potser (segurament) arribarà un dia que no el conegui... He dit que anava al lavabo i m'hi he posat a plorar en silenci. No coneixeré els meus fills i els meus nets! No coneixeré el meu home! He procurat dissimular els ulls plorosos i he tornat a la sala d'espera.
Quan arribi a casa, començaré a etiquetar les fotos que tenim guardades; els àlbums i les capses. Si no ho fem entre el meu home i jo com abans millor, després ningú no sabrà qui hi ha i quan i on es van fer cada foto. Coi, quina responsabilitat. El record futur de la infància dels meus fills és a les meves mans i cada cop sembla que tinc menys temps per mirar que no es perdi.
En tornar a casa, he preguntat al meu home com havia anat la reunió. M'ha dit que, tot i que les conseqüències a llarg termini, i més tremendes, ja les coneixien, el metge les hi ha recordades:
--"Arribarà un moment que la malalta s'oblidarà de fer coses essencials", "arribarà un moment que la malalta no us reconeixerà" i altres detalls...
--Com ara?
--No ho sé... Que t'oblidaràs de cuinar, que t'aniràs aïllant... No em facis dir-t'ho tot ara que ja he patit prou al despatx. Un petó.
Dia 3
He dut a la taula una de les capses amb fotos, però no tinc esma de posar-m'hi! Mira que si no reconec algú? No sé si ho vull comprovar... Crec que acabo de copsar la magnitud de la tragèdia... El meu home em pregunta que què faig aturada amb la mirada perduda. No sé què respondre-li. M'he aixecat, li he fet un petó i he engegat la tele.
He trigat un parell d'hores a convénce'm que ho he de fer. Això deu ser com emmirallar-se després d'una operació a la cara. Fa por, però en
algun moment t'hi has d'enfrontar!
Dia 6
Dia 6
Dos dies sense escriure. No ha passat res d'especial.
Avui m'he oblidat que tenia una olla amb patates per bullir a la cuina. Una desgràcia: pot destrossat i una pasta infecta a dins. Una fumera i una pudor indescriptibles.
Primer avís!
Dia 7
Li he dit al meu home que demani al metge la llista d'exercicis que em va comentar. Ara m'adono que haver-ho fet és reconèixer que potser jo no ho recordaré quan hi anem.
Segon avís!
Dia
Em sembla que ja he començat a baixar ràpid pel tobogan. Fa uns dies, vaig sortir al carrer quan el meu home era a comprar. Encara no sé perquè. El resultat és que vaig fer una volta a l'illa de cases i estava disposada a fer-ne una altra, ja sense saber on era, quan el meu home em va trobar i em va acompanyar a casa. Molt amable, però molt espantat. Avui tinc un cartell a la porta que diu "No obris la porta si estàs sola. No surtis de casa sense avisar-me".
Si m'hagués acostumat a fer servir el mòbil, potser ara ho tindria més fàcil. No ho sé.
Dia
M'hi he posat seriosament amb la cosa de les fotos. No ha estat tan greu. He recordat moltes situacions i he pogut escriure al dors de les fotografies noms de persones i llocs i dates. Quan el meu home ha tornat de la feina m'ha trobat empantanegada amb la taula plena de fotos i, aleshores, he descobert que tenia gana i que encara no havia preparat res per dinar. Ens hi hem posat entre tots dos i, en acabar de dinar, he reprès la feina; ara, "al alimón" (com m'agrada aquesta expressió!) amb ell. Molt més agradable. A més, he vist com se li il·luminaven els ulls en veure que havia reconegut força gent. Ja tinc feina durant uns dies...
Dia
M'he empolainat per sortir de casa, però en arribar a la porta i veure el cartell me n'he desdit....
He parat de fer feina amb les fotos. Avui m'ha costat molt. He provat de llegir. He agafat un llibre a l'atzar de la biblioteca. Bé! Un parell d'hores molt agradables. Tot i que em demana molt d'esforç, m'ho he passat bé. No recordo què he llegit, però.
Dia
He agafat un dels llibres d'exercicis per a la memòria. Errada! Al primer full ja diu que és per als parents, però he vist les instruccions i m'he deprimit. No sé quant trigaré a no entendre les coses que em diguin. Al llibre ho preveuen. Repetir, repetir, repetir... Paciència, paciència, paciència...
Dia
Com se m'encongeix el món!
Què pensaré quan ja no tingui records que m'alimentin el pensament?
Un dia no coneixeré el meu home. Penso que ell ho comença a sospitar i per això està molt més preocupat del que tocaria. Els meus fills i els meus nets! Tampoc no els coneixeré... Potser l'únic avantatge de la malaltia és que tot passarà sense que me n'adoni i, com que no en seré conscient (espero), no patiré. Bé, potser és millor que em concentri en l'ara que ja m'és prou penós.
Dia
Recordo un munt de cançons. Em sona que en algun lloc ho havia llegit, que la música es recorda durant molt de temps. Molt bé! M'he animat. He agafat un disc de jazz (Coltrane) i m'he assegut a escoltar-lo sense fer res més. Feia tant de temps que no escoltava música... M'havia acostumat a sentir-la mentre feia alguna altra cosa.
Dia
He demanat als fills que no vinguin amb els nets. No els conec, no en sé els noms i no vull que em recordin així. Em sap greu per ells i per mi. Em fa molt de gust notar que m'estimen, però no sé què dir-los, no sé de què parlar amb ells; si no els puc cridar pel nom, de què voleu que els parli? És molt dolorós. Amb els fills és diferent, ja són prou grans i ho entenen. Sé que els fa mal veure'm així, però sé que tampoc no poden deixar de venir a veure'm.
Dia
M'adono que, a poc a poc, deixo de cuinar, que em repeteixo i ja no soc a temps d'apuntar les receptes que sempre havia fet de memòria: els meus fills no sabran mai fer alguns dels plats que tant els agradaven de petits...
M'adono que, a poc a poc, deixo de cuinar, que em repeteixo i ja no soc a temps d'apuntar les receptes que sempre havia fet de memòria: els meus fills no sabran mai fer alguns dels plats que tant els agradaven de petits...
Dia
He vist en un diari que algú s'havia fet una foto cada dia a la mateixa hora durant molts anys. Sembla una bona idea, però no goso. No sé si vull veure'm decaure i no sé si vull no reconèixe'm dintre d'un temps. A més, mai m'he acostumat a fer servir el mòbil. Idea descartada.
Dia
Avui no he pogut fer el pastís d'aniversari d'un dels nets. M'havia trucat el noi per demanar-m'ho, com cada any, i li vaig dir que sí i vaig deixar un paper a la cuina amb la data i la paraula "pastís". Avui, he vist la nota i volia començar a fer-lo, però no he pogut. He agafat els ous, n'he trencat un i m'he quedat embadalida davant del bol. He esperat una estona fins que m'he calmat i he trucat al meu fill per a avisar-lo que no tindria pastís. He procurat no plorar mentre hi parlava i he notat que ell també s'hi esforçava. M'ha dit que no passava res, però he notat que estava trist. Jo també. Jo més. He plorat molt.
Dia
Començo a fer mala lletra. Sé que el meu home mira el diari quan no el veig. Li demanaré que refaci el que hi he escrit perquè s'entengui. Ja no podré escriure gaire més. No se què dir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada