Una tesi doctoral centrada en els registres de Pardines (Ripollès) situa l'origen d'aquesta dita al 1714, quan els borbons van ocupar Catalunya i van ofegar la població amb uns impostos asfixiants. Segons que diu aquesta tesi, per pagar les Quinzenades, els habitants del poble, després d'haver hagut de vendre els animals (la seva única font d'ingressos), van haver de recuperar els estalvis (fonamentalment els dots i les joies familiars) que tenien amagats sota les pedres. Per aquest motiu, els funcionaris castellans, burlant-se, deien que els catalans treien diners de sota les pedres, cosa que va derivar en "los catalanes de las piedras sacan panes".
Jo trobo que això també té relació amb l'havanera que diu:
"Desde el fondo de un barranco, grita un negro con afán:
'¡Dios mío, quién fuera blanco, aunque fuera catalán!'"
No és una relació directa, però en tots dos casos es reconeix el caràcter treballador, sacrificat i silenciós (mesell?) que ens és propi: treballem, paguem, ens queixem (una mica o molt però, sobre tot, en privat) i seguin en el bucle. A Cuba, els catalans treballaven molt i, tot i que eren prou avall de l'escala social, eren lliures; cosa que els negres no. En principi, els catalans havien copat el comerç detallista d'alimentació; l'accés a les grans indústries i les grans fortunes arribarà més tard.
Per als borbons, la cosa era similar: per dret de conquesta podien asfixiar la població amb impostos que la població els pagava. Traient diners de sota les pedres o com fos, protestant o no, però pagava.
Sempre he pensat que rere un insult, un menyspreu que es generalitza, hi ha una mica d'enveja que es mira d'ocultar amb l'insult. En el cas de l'havanera, sembla clar: es reconeix els catalans com "poca cosa" socialment parlant, però prou com per envejar-los. En el cas dels borbons la cosa és més sibil·lina: us hem vençut, us ho prendrem tot, però no us podem assimilar i això ens fa molta ràbia. Fins i tot estem convençuts que, tot i el maltracte, us en sortireu i tornareu a estar socialment i econòmica per davant nostre d'aquí a poc temps. I crec que aquí rau la relació malaltissa d'Espanya amb Catalunya: no us volem tenir a prop, però no us volem deixar marxar. Ens molesta la vostra manera de ser, però no us volem deixar marxar. I per justificar això s'han inventat una tradició, una imatge d'estat-nació, una història, unes relacions que, per poc que gratis, es descusen pertot arreu. I això encara dura.
I què dir de l'assimilació via immigració? Una pràctica estesa en molts estats, autoritaris o no, consisteix a inundar una part de l'estat amb població de la resta d'aquest estat per aigualir desitjos de separació o singularitat. Ho va fer Franco, que va arribar a fer venir a Catalunya pobles sencers (no recordo qui em va explicar que va venir un poble sencer, amb capellà i Marededéu, a instal·lar-se al Baix Llobregat), ho fan els diversos governs encara ara, al segle XXI amb la immigració provinent de l'Àfrica (mireu el nombre d'immigrants africans repartit per comunitats autònomes). Per posar casos de fora de l'estat espanyol, penseu en els canvis del cens del Quebec just abans del referèndum, en l'augment continu de població russa a les províncies (ara) prorusses d'Ucraïna abans de la guerra i que, seguint una tradició immoral, ha servit com a excusa per a la declaració de guerra o en el cas de Nova Caledònia... Assimilar per inundació és una pràctica estesa i tradicional en el món mundial.
"Sou poc solidaris", "si no fos per les inversions estatals...", "Catalunya s'endú la majoria de les inversions estatals...". Però mirat fredament, el nivell d'inversions no és paral·lel al de producció, a la contribució al PIB estatal i això té molt a veure amb "los catalanes de las piedras sacan panes": com que són capaços de treure pans de les pedres, no els cal gaire ajuda; ja s'apanyaran. Potser protestaran una mica, però continuaran com sempre. Mireu si s'apanyen que van ser al capdavant de la industrialització de la península (que Madrid ha jibaritzat en un procés llarg, silent i dolorós), que van tenir la primera línia de tren (que, després, va ser absorbida per RENFE) i la primera connexió telefònica (que, després, va ser absorbida per Telefònica). Tot això, no gaire després que els afaitéssim després de 1714.
"A callar y a pagar" que va dir el sinistre ministre Montoro.
"Los catalanes hacen coses", va dir Rajoy alhora que es ofegava (desinversió i repartiment desproporcionat dels impostos) i ens maltractava ("les hemos destrozado la sanidad").
"Si se les da el concierto, el resto de España pagará el golpe de estado" ha dit Aznar en una conferència la primavera de 2024.
Això són alguns exemples de coses dites per polítics espanyols en els darrers anys...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada