Pantalles a les aules?

Quina sort que tenim, oi? Saber l'origen de tots els mals i cap no sigui culpa nostra: la violència, els videojocs; les violacions en massa (que es veu que n'hi ha moltíssimes, més que mai abans), el consum de pornografia en la infància; el fracàs escolar, Internet i les pantalles. Tot clar i ben identificat. I, evidentment, en tenim les solucions: abaixar el nivell d'exigència en l’educació (ai, no, avaluar per competències; perdó) i prohibir les pantalles.

Dels videojocs i l'accés a la pronografia només una petita reflexió perquè m'interessa més parlar de les pantalles. Hi ha videojocs violents, videojocs no violents i videojocs molt violents, però com les pel·lícules o els llibres. Que als videojocs els usuaris són els protagonistes de les històries? Doncs com a les pel·lícules i als llibres (si se'ls ha ensenyat a llegir adequadament) I existeix la classificació per edats i el control parental... No deixem que els nostres fills mirin no sé quina pel·lícula (o llibre) per a adults que tenim a casa si, per edat, no "els toca". I és a casa, fàcil d'aconseguir... Que sí, que se'n pot parlar més i més a fons, però volia parlar de les pantalles que són a la base dels tres problemes exposats a l'inici.

Ningú no es planteja aprofitar els avantatges de les novetats tecnològiques. Tots els canvis tecnològics han necessitat adaptació, però com que ara tot ho volem a l'instant, no hi ha adaptació que valgui (només a I3). I aquesta pressa, que no en renega ningú, sí que és fruit de les pantalles! Bé, i també de l'educació i de la manera de fer de la societat, en general. De com l'hem construïda, de com volem que els nostres fills s'hi insereixin. Nosaltres!!!! Nosaltres hem creat la generació de la gratificació immediata. I no és una cosa d'ara; no, té història. No podem fer esperar els nostres fills per a res: si tenen gana, els hem de donar alguna cosa de menjar: si s'avorreixen, els hem d'entretenir; si volen saber alguna cosa, la busquem (o fem que la busquin, si som molt "acompanyants") a Internet. I sí, això també  (i sobretot)ens passa a nosaltres. Nosaltres hem generat aquesta societat de la gratificació immediata! Us imagineu els nens d'ara rient mentre llegeixen Zipi y Zape? Zipi i Zape, els bessons entremeliats que, les poques vegades que feien alguna cosa bona, rebien com a recompensa un val per una part d'una bicicleta. No la bicicleta, no el tros de la bicicleta; un val per una part de la bicicleta. No riurien perquè no ho entendrien...

Un episodi de la sèrie que ens agrada cada dilluns a les deu? Netflix, deslliura'ns!

Que no, que la deficient comprensió lectora actual no és només fruit de les pantalles! Cap als noranta ja comentàvem amb l'altra editora que havia fet classe (només nosaltres dos de tota la plantilla!) de l'editorial de text escolar on treballava que no era normal que als llibres de llengua i literatura la majoria d'activitats fossin preguntes d'elecció múltiple (d'ABC) i que només hi haguessin fragments de textos adaptats, màxim una cara. Que no era normal haver de donar pautes a la guia del professor per aprofitar la imatge que obria el text. Que no era normal haver de suggerir a cada tema un munt d'activitats de preparació, de desenenvolupament i de recuperació perquè els infants no s'avorrissin (sortides, jocs, activitats grupals fora de l'aula...). El que no ens sabia gens de greu era preparar a la guia didàctica bateries de preguntes per als exàmens: facilitar la feina mecànica tant com es pugui. Col·loco això aquí perquè hi tornaré mes tard.

Ja ho deia Jaume Fuster: "un fracàs no s'improvisa".

Però tornem a les pantalles després del parèntesi.

A Estònia no les han prohibides pas. Utilitzen pantalles des d'I3! Ara, no substitueixen el llibre de text ni el docent. Les utilitzen per motivar els alumnes, per guiar les feines de recerca dels alumnes, per facilitar la vida del docent agilitant-li les tasques mecàniques... La tècnica al servei de la pedagogia (technica ancilla paedagogiae), com ha de ser! Els avenços tècnics (o tecnològics, ara no ho sé) es persegueixen per a això: per facilitar una feina humana. Des de sempre. Arreu. Tenim un problema i mirem com solucionar-lo i, quan ja l'hem solucionat, mirem com millorar la solució amb el mínim esforç. Som humans. Si no hi ha necessitat, en general, no s'inventa res!

No sé si és cert perquè no ho he investigat mai (sempre m'ha semblat plausible), però un dia vaig llegir que els grecs ja coneixien la força del vapor i com fer-la servir, però com que no la necessitaven per produir (ja tenien esclaus), la utilitzaven per impressionar les visites: obrir portes, fer que un déu mogués un braç o que una figura d'un drac escopís foc. Com era la dita... "Se non è vero, è ben trobato".

Per què no s'aprofita el potencial de les pantalles a les aules? Que no sigui perquè qui ha d'organitzar (programar, moure, potenciar) no sàpiga com fer-ho... Una col·lega que feia classe de literatura al batxillerat, feia un grup de Whatsapp amb els alumnes de cada aula i l'utilitzava per comentar textos que es llegien a classe: els alumnes s'enviaven "imitacions" dels textos, els que rebien aquests textos havien de respondre amb sentit a partir dels textos vistos a classe. Llegir, escriure. No importa el format.

A El club dels poetes morts, el professor Keating els diu "llegim poesia perquè som humans i tenim sentiments", però ara no es pot llegir poesia a classe (per culpa de les pantalles?). Els alumnes escolten cançons (no les senten, les escolten!) que, evidentment, expliquen sentiments. A més, en miren els videoclips que les interpreten segons la visió del guionista. I diem que no els podem llegir, i fer llegir, poesies? Recordo, ja fa temps i el format deu semblar antic, un col·lega que feia amb els alumnes petits videoclips de poesies a les aules; en deia Videolits. Els alumnes triaven un poema i buscaven una música i unes imatges que el poguessin acompanyar: llegir, pensar, escriure.

Per què no s'aprofita el potencial de les pantalles a les aules? Que no sigui perquè les famílies les hem utilitzades com a sonall (xumet, mossegador) per als petits quan "no podíem atendre'ls adequadament". Crec que tots ho hem vist, oi? Nens al cotxet mirant un mòbil mentre l'adult que l'acompanya camina de pressa per dur-lo on sigui sense haver-se de preocupar d'entertenir-lo. Nens a la trona mirant un mòbil mentre els aduls dinen o sopen (a casa o al restaurant) sense haver-se preocupar de fer-lo callar. Evidentment, si l'ús de les pantalles comença aquí, costa molt reconduir la situació.

Per què no s'aprofita el potencial de les pantalles a les aules? Que no sigui perquè des de la política tampoc no se sap com fer-ho... Portàtils a les aules amb llicències per a llibres de text digitals. Fora portàtis de les aules. Ordinadors a la taula del professor connectats a una pantalla gran o a un projector i una pissarra digital. Tauletes per als alumnes amb un bonic carretó per emmagatzemar-les i carregar-les subvencionat per la UE. Fora projectors i ordinadors de les taules dels professors i pantalla interactiva XXL connecada a Internet (mentre es prohibeixen les pantalles als alumnes a tot el recinte escolar). Portàtils per cada professor que es canvien molt abans que siguin obsolets. No penso caure en la crítica a partir de qui se'n beneficia, però tot aquests canvis de criteri no tenen cap sentit. A Estònia fa molts anys que tenen un pla per a l'educació i els canvis de govern no l'alteren. Aquí... Som més de moviments pendulars.