Cap a on sembla que apunta la formació en línia

Sembla que l’educació 2.0 anirà cap a l’explotació dels mitjans oferint als alumnes un entorn immersiu que, gràcies a la realitat augmentada, els posarà a l’abast de la mà (a un clic) tota la informació que els calgui per a assolir l’objectiu que plantegi l’activitat a què s’enfrontin.

Seria realment lamentable que l’ús d’aquestes eines demanés unes destreses especials, un entrenament específic. Crec que ja hem superat l’època que qualsevol canvi d’eina en l’entorn informàtic comportava un aprenentatge feixuc.

En el disseny de qualsevol eina educativa cal tenir present que la capacitat de processament del maquinari ha avançat de manera exponencial en els darrers anys, però que l’amplada de banda disponible per als usuaris particulars no ho ha fet en la mateixa proporció i, el que és pitjor, no en sabem els motius.

Tot i amb això, no crec que ens haguem de preocupar pels mitjans, esperem que sigui cert que la usabilitat s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres com a guia de qualsevol procés de disseny d’interfícies; per tant, posem-nos en un escenari en què la tecnologia es posa al servei de les necessitats pedagògiques: “jo somnio coses que mai no han estat i em pregunto: «per què no?»” (J. F. Kennedy).

Intentem també fugir de la temptació de cercar aplicacions per a artificis ja creats. El procés ha de ser a la inversa (“vull que s’arribi a assolir aquest objectiu, crec que aquesta activitat pot servir per a transmetre això fàcilment i la millor manera de fer-ho és mitjançant aquesta tecnologia”), perquè si no, podríem acabar inventant activitats per distreure els usuaris amb les darreres novetats 3D immersives modernes de supermoda (“molt soroll per no res”).

Oi que la millor manera d’aprendre els rudiments de la geologia és trepitjant el terreny? Doncs busquem el millor terreny per a trepitjar en cada cas: si hem de mostrar glaceres, anem a Islàndia; si hem d’observar relleu càrstic, anem a Karts; estudiem els deserts passejant per Kalahari, Atacama o Gobi. Ara podem, utilitzem el Google Earth i el complement que ens permet visitar paisatges en 3D! Evidentment, no som a Matrix i cal combinar aquests passejos digitals amb els analògics que, a més, ajuden a educar en valors els alumnes, perquè els valors referents a les relacions socials no són fàcilment assolibles davant del teclat: els amics del Facebook tenen ben poc a veure amb el que s’entén tradicionalment per amic…

Com ja s’ha comentat manta vegades, l’objectiu del procés educatiu no és (mai no hauria d’haver estat i ara menys) la transmissió de coneixement, de dades. Ara les dades, la informació, és sempre a l’abast i no compensa gastar memòria (humana) per a emmagatzemar-la. Podem reservar la memòria per a l’aprenentatge de “seqüències” que ens ajudin a relacionar la informació (hem de suposar que en els primers passos del procés educatiu els alumnes han après a trobar informació de qualitat, contrastada).

El veritable objectiu del procés educatiu ha de ser la capacitat de relació d’informació, i és amb la vista posada en aquest objectiu que hem de dissenyar les activitats fent ús de tots els instruments que la tecnologia ens posi a l’abast. I ens equivocaríem si penséssim altrament: mai no hem de posar l’artifici per sobre del que es vulgui aconseguir.

Aquest post va aparèixer originàriament al blog de l'empresa on treballo.

Trobareu més posts d'aquesta sèrie a Segueixo amb les cabòries al voltant del nadiu digital i a Per a quan el “nadiu digital”?.