Zoologia recreativa (V). El gamarús

El cinquè capítol d'aquesta sèrie s'ocuparà del gamarús.

El gamarús (Strix aluco) pertany a l'ordre dels estrigiformes, ordre format fonamentalment per rapinyaires que tradicionalment s'han considerat nocturns. El gamarús, que és l'objecte d'aquesta comunicació, pot rebre, com gairebé tots els animals en la nostra geografia, diversos noms segons la contrada (ja se sap que tots els catalans duem a dins un filòleg i un historiador) que no transcriurem perquè, en aquest cas, no aporten res a l'estudi, a banda de fer-lo més feixuc.

Sorprenentment, les darreres investigacions indiquen que el gamarús és un animal essencialment diürn, tot i que històricament hom l'ha considerat nocturn. Conscients de la novetat i el trencament que comporta l'afirmació ("El gamarús és un animal essencialment diürn") amb que encapçalen l'apartat de conclusions del seu estudi, els científics que l'han promogut inclouen una explicació aproximada del per què de la pervivència d'aquesta errada: "potser se l'ha considerat nocturn perquè observacions poc acurades eren incapaces d'observar cap mena d'activitat diürna de l'espècie i, emparats en la creença que qualsevol criatura creada ha de tenir una funció clara i específica, suposaven que aquesta activitat havia de desenvolupar-se durant la nit, quan els observadors no la podien detectar".

"Hem de considerar --afegeixen els investigadors-- que la investigació al voltant del gamarús va cessar fa molt de temps perquè s'havia acceptat l'axioma abans exposat sense discussió i, per tant, no podem titllar els investigadors d'aquell moment de descurats: no disposaven de més mitjans."

Una vegada presentades les darreres investigacions sobre l'espècie que ens ocupa (i crec que, en aquest cas, calia fer-ho ja que la premsa especialitzada no se n'ha fet massa ressò i, evidentment, no ha estat notícia a la premsa generalista), podem dedicar-nos a destacar algunes curiositats del simpàtic gamarús.


En el paràgraf anterior hem utilitzat l'adjectiu simpàtic en un sentit lat i potser hauria d'haver-lo qualificat d'amable. Anem a pams. El gamarús és incapaç de ser simpàtic, en el sentit més etimològic: no pot compartir sentiments amb ningú per manca total de capacitat d'assimilació de la realitat i, per extensió, de processar-la per tal que li afecti els sentiments. Molta gent troba simpàtic el gamarús, però en el sentit d'amable: es fa estimar. Se'l veu tan correcte, tan indefens, tant amatent... 

El gamarús no parla mai en públic (sembla que la seva veu el delataria immediatament), però manté una actitud d'extrema atenció i es fixa mot en qui li comunica alguna cosa i, si no té interlocutor, es fixa molt en... en general.  Els acurats estudis que estem fent servir de referència evidencien, però, que l'extrema atenció del gamarús per qualsevol cosa no té cap mena de conseqüència pràctica. Això pot semblar cruel, però crec que aquesta característica és a la base de la seva relació amb el món: qui no ha desitjat mai tenir un interlocutor que escolta atentament i no fa cap pregunta?

La idea exposada anteriorment ens aboca a parlar del règim alimentari del gamarús. El gamarús, ras i curt,  és omnívor; és a dir, s'ho empassa tot.

La presència del gamarús en gairebé tots els hàbitats s'explica per la seva espesa capa cobertora de plomes. Aquest plomatge fa que el seu cos sigui tou, molt tou i, per tant, mal·leable, capaç d'adaptar-se a qualsevol ambient. El gamarús té una facilitat innata per l'acomodació.

Un misteri encara sense resoldre és el de la reproducció del gamarús. Cap de les campanyes de seguiment dutes a terme fins ara han aconseguit captar cap activitat del gamarús que semblés tenir finalitats reproductives i, tanmateix, es reprodueixen. A nivell teòric, la pregunta que es plantegen els estudiosos és: com s'ho fa? Pot semblar curiositat malsana (o brots de zoofília), però no ho és. Recordeu que s'ha constatat la incapacitat del gamarús per assimilar la realitat, per tant, sembla descartat que una parella de gamarussos mascle i femella siguin capaços de descobrir els intricats camins que duen a la reproducció (almenys, tal i com la teoria els descriu i sempre tenint en compte la falta d'estudis empírics sobre el terreny). D'altra banda, cal tenir en compte la seva nul·la capacitat de comunicació, cosa que dificulta enormement els ritus nupcials. Finalment, cal tenir present que no es coneixen casos de parelles mixtes de gamarús amb individus d'altres espècies, excepte en el cas del gamarús reial mascle que, alguna vegada, s'ha vist emparellat amb individus femella de l'espècie gat maül (les conegudes gates maules), però en aquest cas, sembla que les gates maules (que seran objecte d'un altre capítol d'aquesta sèrie) duen a terme les seves activitats sexuals fora de l'àmbit estricte de la parella.

Pel que fa a la identificació del gamarús (a banda de la seva mal·leabilitat, que no ha de distreure un observador perspicaç), hem de dir que és molt similar al mussol, però contràriament a aquest, defuig la solitud. Per tant, si davant una rapinyaire blanca (aproximadament blanca) que us mira amb els ulls extremadament oberts i us presta tota l'atenció que us sembla que requereixen les vostres explicacions dubteu si és un mussol o un gamarús, ho teniu fàcil per diferenciar-los: el gamarús mai no està sol com un mussol. Sempre el trobareu enmig de la gent, però sense integrar-se; hi conviu, però com al marge. És una situació una mica especial que costa de descriure. Fent una analogia molt à la page, és com un espanyol federalista. 

Trobareu altres entrades d'aquesta sèrie a: Zoologia recreativa IV, Zoologia recreativa III, Zoologia recreativa II i Zoologia recreativa I




Comentaris