Zoologia recreativa (VI). La gata maula

Dediquem aquest sisè capítol a la gata maula, una espècie més comuna del que podria semblar a primer cop d'ull.

La gata maula (felis silvestris cata) és una subespècie de gat, el mascle de la qual passa completament desapercebut (per això el nom científic és, excepcionalment, femení), queda completament eclipsat per la potent personalitat de la femella. Pot semblar estrany, però no és l'únic cas entre els mamífers; pensem, per exemple, en l'espècie humana (homo sapiens), subespècie ministre...

En tot cas, en aquest estudi ens referirem exclusivament a la femella de l'espècie.

Pel que fa a la morfologia, a grans trets, no es diferencia gaire de la resta de femelles de la resta de subespècies de gat, però una observació atenta (una observació atenta amb el "mode científic" activat) detecta tot un seguit de diferències que no són gens subtils.

En primer lloc, ens podem fixar en els ulls (cosa que no faríem sense el "mode científic" activat) i veurem que les pupil·les són desmesurades, i encara destaquen més per unes singulars taques de color (que canvien de color segons uns criteris que la ciència encara no ha pogut esbrinar) al voltant de l'ull, en l'espai que queda entre la cella i el que podrien ser les bosses oculars. Aquesta hipertròfia pupil·lar (adaptació de l'ull a l'escassetat  lumínica) explica, en part, els hàbits preferentment nocturns de l'espècie i la seva poca activitat diürna.

L'olfacte de la gata maula és catorze vegades més sensible que el dels humans i en aquesta agudesa olfactiva trobaríem l'explicació del seu consum desenfrenat de perfum: ha de tapar al preu que sigui olors que per als humans passen desapercebudes, però que per a la gata maula són profundament ofensives (suor, tabac, roba de feina, gasoil, pell sintètica...). Per tant, no és sorprenent que la gata maula consumeixi tant de perfum i l'apliqui a zones tan poc lògiques (per als investigadors humans, sobre tot mascles) com ara, la part del davant del colze, el coll (en la vertical de les orelles), la zona costal (sobre l'estèrnum) o els canells.

Pel que fa a la boca (i tot el que seria el sentit del gust, la veu i la seva modulació, i  el vocabulari que utilitza), podem identificar un seguit d'aspectes que diferencien radicalment la gata maula de la resta de gats.

Comencem per la part més exterior i visible. Els llavis de la gata maula acostumen a ser vermells (vermell intens, roig passió) i molsuts; tan molsut que no li permeten de tancar completament la boca i és per aquest motiu que la gata maula emet contínuament una mena de xiulet/bufada que sona més o menys així: psssss. Els millors felinòlegs mundials reunits l'any passat a Montgat van discutir a bastament sobre l'origen i la finalitat d'aquest so sense arribar a cap acord unànime; per tant, no provarem d'explicar-ho en aquest treball tan modest. El que sí varen identificar per unanimitat va ser el vocabulari bàsic del gatmaulesc. Veiem-ne alguns exemples:
  • "Retocar el maquillatge": eufemisme que s'utilitza per a avisar els comensals que ha de resoldre necessitats vitals. Com en general totes les femelles de qualsevol espècie, aquestes necessitats es resolen en grup i no sempre en el lapse de temps estrictament necessari, cosa que ha impulsat alguns investigadors a elaborar diverses hipòtesis sobre la funció social dels lavabos (excusats) de les zones públiques destinades a l'alimentació (altrament, restaurants)
  • "Monin": expressió intraduïble que tant pot ser elogiosa (destinada a un cadell de l'espècie --sempre d'una altra indivídua), com de menyspreu dissimulat. Les gates maules no poden practicar allò de "si no pots parlar-ne bé, calla" i utilitzen expressions equívoques com aquesta per poder emetre opinions fins i tot en les situacions més desfavorables.
  • "No sisplau... però si hi insisteix": expressió que els experts denominen patent de cors i que habilita la gata maula per fer tot allò que li ve de gust vestint-lo com una concessió a l'interlocutor.
Per a més referències de vocabulari, podeu consultar el manual "Frases fetes del gatmaulisme" (Sardínia edicions, 1999).

Sobre la resta de vocalitzacions (miols, roncs, xiulets, grunyits, clics, esbufecs, etc.) no caldria insistir perquè no es diferencien en absolut dels emesos per la resta de felins.

Anem a l'interior de la la boca, i dents i llengua ens porten a parlar del refinat sentit del gust de la gata maula. La gata maula menja amb distinció qualsevol plat que se li posi al davant sense mostrar mai ànsia ni completa satisfacció, i sempre mantenint una postura elegant que li permeti menjar sense perdre de vista el seu entorn (una habilitat que, fins ara, els investigadors pensaven que era exclusiva dels humans; de la majoria dels humans, sempre hi ha excepcions). Aquesta manera de fer li permet estar en totes les converses sense sentir-s'hi implicada; és a dir, tothom pot creure que la gata maula participa en exclusiva de la seva conversa, però que no hi fa cap rèplica perquè està assaborint el menjar. Quines són les menjues preferides de la gata maula? La resposta a aquesta pregunta podria omplir un manual, però podríem resumir-la en mitja dotzena de paraules: "el més car de la carta". I la gata maula tria els plats amb un posat de displicència que només és explicable si recordem la capacitat visual extraordinària que li proporcionen les seves desmesurades pupil·les i unim aquesta característica a una velocitat visual inusitada, fruit sens dubte de l'entrenament.

La menció de la seva participació passiva en diverses converses simultànies ens du a parlar de l'oïda de la gata maula. Durant molt de temps els investigadors van defensar la sordesa de la gata maula i celebraven aquesta mancança com la diferència definitiva respecte de la resta de subespècies de gat. Fonamentaven aquesta opinió en l'experiència: havien provat de donar un seguit d'ordres a diferents individus de gata maula al mateix temps que a diferents individus d'altres subespècies de gat, i aquestes ordres mai van ser obeïdes per les gates maules, contràriament al que passava amb la resta d'individus de l'experiment. Ara bé, recents investigacions (efectuades amb més mitjans) han arribat a la conclusió que la sordesa de la gata maula és selectiva. Aquesta constatació (no cal explicar prolixament els experiments que fonamenten aquesta tesi) ha estat un punt d'inflexió en els estudis etològics referents a la gata maula: ara es pot explicar la capacitat de participació en múltiples converses des d'una perspectiva diferent. També es pot entendre com pot no sentir una conversa propera i assabentar-se d'una crítica referent a la seva persona efectuada en un racó allunyat i un munt de situacions que havien dut de corcoll una generació d'investigadors.

Pel que fa a les extremitats, cal dir que la gata maula acostuma a tenir-ne molta cura i una bona mostra de l'orgull que sent de la seva feina és la manera que té de destacar-les, de cridar l'atenció sobre elles: anells, polseres, turmelleres, guants (que en el cas de les extremitats inferiors prenen el nom de "mitges")...

Cal parar especial esment en dos aspectes relacionats amb aquesta ànsia de destacar les extremitats: la cobertura tèxtil i el calçat. Ambdues coses han perdut la seva funció primigènia per a estar completament al servei de l'exhibició de les extremitats. Vegem-ho amb una mica de detall.

La cobertura tèxtil de la gata maula (en totes les seves infinites modalitats, perquè mai no en té prous) presenta unes incisions infinites (independentment de la seva extensió) que fan que no escalfi ni protegeixi del sol, i que només serveixi per a remarcar la presència de les extremitats. El mateix podríem dir de la protecció dels extrems de les extremitats inferiors (el que vindria a ser els peus per als humans). Aquests adminicles (no en podem dir sabates en els sentit tradicional del terme), ja a primer cop d'ull es pot apreciar, no estan pensats per a protegir el peu de les irregularitats del terreny ni de les inclemències del temps i, si no fos perquè hi ha evidència científica en contra, es podria pensar que la gata maula els utilitza per mor de masoquisme.

Perdoneu la digressió, tornem al tema. Quina ment perversa ha pogut concebre uns estris amb una mena d'estilet a la part del taló apuntant cap a terra? Quin animal de la creació podria resistir una vetllada de ball amb això sota la còrpora? Doncs, només la gata maula (i amb un somriure perpetu a la cara --d'aquí les sospites de masoquisme...)

Per donar per acabat el tema de les extremitats, caldria parlar breument de les urpes. La gata maula és l'única espècie de felí que no té urpes retràctils: les du sempre a la vista, no les amaga ni les dissimula; de fet, les remarca en pintar-les de colors cridaners; però, tot i amb això, aconsegueix que no es percebi la seva presència (la de les urpes) com una amenaça fins que no és massa tard.

La gata maula, tot i que està sota les ordres de la natura en el tema hormonal, fingeix estar en zel permanent i ho fa tan i tan bé que la resta d’individus, sobre tot masculins, de l’espècie, hi cauen de quatre potes. Ronca, alça la cua, cosa que desprèn feromones que atreuen els mascles de l’espècie, s’arramba passejant el llom arquejat i suau prop del cos del mascle triat que, en el millor dels casos, emmudeix els advertiments del cervell per breus instants (en el pitjor dels casos, de manera definitiva... i hi ha tota una escala de grisos entre un cas i l’altre). La caiguda d’ulls i el miol insinuant fan que la percebin com desvalguda, indefensa i no es pari atenció a les seves urpes que, recordem-ho, estan sempre llestes per a l’esgarrapada.

Analitzats tots els aspectes més corporals de la gata maula, endinsem-nos ara breument en el món de les dites i les creences que sobre ella s'han escampat al llarg dels segles.

Relació amb l'aigua. Tots hem sentit parlar alguna vegada de l'aversió que tenen els gats respecte de l'aigua, que en fugen com "gat escaldat" i per això sobta trobar la gata maula a les millors platges del planeta i en els iots mes destacats. Però una mirada atenta (amb el "mode científic" activat) ens permetrà analitzar aquest tema des d'una perspectiva més global.

Ja hem comentat que la hipertròfia pupil·lar és una adaptació a la vida nocturna i, per tant, l'activitat del a gata maula minva desmesuradament durant les hores del dia. D'altra banda, tots tenim experiència del gust dels felins per la calor i el sol (tots hem pogut veure els gats dormint durant les hores més càlides del dia en llocs assolellats); doncs és aquest gust per la calor i la llum solar el que la mou a mantenir-se prop de l'aigua (no dins de l'aigua) estirada sobre una tovallola, amb el cos cobert (permeteu-me l'ús d'aquest eufemisme) amb un banyador i els ulls dissimulats sota unes ulleres de sol, que li permeten mantenir-se atenta a tot el que passa al seu voltant i comprovar el seu immens poder d'atracció reforçat per tot el seguit d'elements decoratius que du repartits per les seves extremitats.

Relació amb la bruixeria. En aquest aspecte em limitaré a donar una hipòtesi d'explicació. Des de sempre hem associat la imatge de les bruixes a la dels gats (un gat acompanyant una bruixa); no pot ser que hàgim estat enganyats per un procés d'assimilació? Pensem per un moment en la bruixa com la gata maula i el gat que l'acompanya, la seva parella. Oi que tot pren un altre sentit? Comencem a entendre expressions com "aquesta gata maula el té completament embruixat!" o "mira la gata maula, ens tenia ben enganyats!"?

Els gats tenen set vides. Aquesta creença popular ja ve del temps dels romans i sempre s'ha pensat que es deu a l'agilitat dels gats i a la seva capacitat de caure gairebé sempre dempeus. Doncs sí i no. Prenem-nos-ho com una metàfora. Evidentment, les gates maules són àgils (també físicament), però sobretot són socialment hàbils i saben esquivar (àgilment) qualsevol entrebanc que sorgeixi en les seves relacions. A més, sempre "cauen dempeus"; és a dir, encaixen de manera impecable tots els cops de la vida i no perden mai la seva posició preeminent (o al costat de qui la té). En el pitjor dels casos, canvien d'entorn i, immediatament, tornen a triomfar.

Trobareu altres entrades d'aquesta sèrie a: Zoologia recreativa V, Zoologia recreativa IV, Zoologia recreativa III, Zoologia recreativa II i Zoologia recreativa I






Comentaris