Zoologia recreativa (VIII). El xai

Dedicarem aquest capítol a un animal que, en general, connota tendresa, el xai. Potser és l'aspecte fràgil, almenys durant la seva tendra infància (o n'hauríem de dir "xaietat"). Potser és per la llana tan suau que li cobreix la pell i que ens evoca les llargues nits d'hivern ben quan, arraulits al llit sota la manta, vivim en móns paral·lels dels quals no volem sortir. Potser és per la seva veu i perquè no li canvia l'expressió de la cara quan bela. Potser és per tot plegat...

És el xai de "El Petit Príncep".
Més tendre, impossible
Repassem els costums socials dels xais, que són els que més destaquen perquè gairebé sempre es mouen en grup, en ramat. I l'aspecte del seu comportament social que més crida l'atenció és el seu gregarisme. Els xais són gregaris. Van tots a l'una, però tampoc no és clar que siguin obedients. Quan algú diu "NN em segueix com un xai" no està dient que aquest NN està sotmès  la seva voluntat, que fa tot el que li diu, només diu que el segueix. Potser en un ramat algun n'hi ha, d'obedient, la resta només fan seguidisme. Mirat de lluny, i sense esperit crític, pot semblar que els xais són obedients, però no; només segueixen el que tenen al costat, sense fer preguntes (sense fer-les i sense fer-se-les).

Podríem dir que els xais no tenen opinió pròpia i que ja els està bé el que digui el grup. Si ho analitzem més atentament (ens podem fixar, per exemple, en els moviments del ramat), veurem que aquests moviments no es deuen a cap decisió del grup, ni d'una part (d'una elit) del grup, sinó als lladrucs (i les mossegades) del gos d'atura que expressen de manera sorollosa la voluntat del pastor. Evidentment, les mossegades del gos no afecten tots els individus del ramat, només uns quants dels situats a la part exterior; la resta, fan seguidisme...

Això ens planteja una pregunta, tenen voluntat els xais? Individualment? Com a ramat? Ja hem vist que individualment, els xais no semblen tenir-ne, de voluntat; però podem inferir d'aquesta afirmació que la voluntat resideix en el ramat? Em sembla que no. La voluntat col·lectiva és un concepte útil quan no es creu (o no es vol acceptar) la voluntat individual, i es fa servir moltíssim (en altres èpoques,més), però en puritat, crec que caldria entendre'l com la suma de les voluntats individuals i, en aquest sentit és quan es pot encetar el joc de les majories i les minories i, en definitiva, la democràcia. Però això és una altra història.

La llana fa que els xais semblin tous, sense forma definida, potser això és una metàfora de la seva manca de voluntat. A més, si ens hi fixem bé, els bels són d'assentiment, de resignació.

Un altre aspecte que cal destacar dels xais és la seva capacitat de destrucció. Dit així ("els xais són destructius") pot semblar exagerat i, fins i tot, fals, però pensem en el ramat. Evidentment, que un xai sol no destrueix gaire cosa, però un ramat, quan passa per un camp i menja, deixa el camp molt malmès. Com que per la configuració de la seva dentadura no tallen l'herba, sinó que l'arrenquen, podem dir que un ramat de xais és una mena d'Àtil·la contemporani. De tota manera, el que cal tenir present és que la capacitat destructiva es presenta quan van en grup.

Recuperem ara les diverses denominacions de xai i analitzem les connotacions diferents que tenen: be, ovella, carner, cabra, boc, cabró, cabrit... Vegem-ho amb calma.

Els llops amb pell de xai mirem de fer-nos passar bou per bèstia grossa ocultant les seves veritables intencions sota una capa de bondat.

Quan parlem de bens, ho fem remarcant la seva tendresa. Per exemple, portem els nens (i les nenes) a collibè, el Bon Pastor porta un be al coll i per aquest be que s'ha perdut deixa sense vigilar la resta del ramat.

El be negre amb potes rosses és una mica diferent. No fem referència a la bondat, o no, del subjecte, sinó que atorguem a la denominació l'estatus de categoria i remarquem la seva impossibilitat d'existir.

Les ovelles també tenen aquest plus d'innocència, per això ens esforcem a recuperar les ovelles esgarriades: pobretes (o pobrets), han perdut el camí malgrat la seva bondat natural, sempre per culpa d'altri.

Per acabar amb les connotacions positives no podem oblidar-nos d'aquells que tenen llana al clatell, que són tan bona gent que es deixen enganyar sense resistència, que s'ho empassen tot.

Si ens hi referim com a carners (el propi nom ja ho indica) sempre ho fem en el sentit d'aliment, de carn.

La cabra connota una manca de criteri important. N'hi ha que són bojos com cabres, que són cabres boges. A més, sempre "tira al monte"; sempre torna als seus orígens.

El boc és més bipolar. Pot ser expiatori i, aleshores, el podem nomenar també ase de cops i carregar-li el mort o els neulers, o pot ser l'encarnació del dimoni amb totes les baixeses que hi estan associades ("baixeses" perquè gairebé totes es concentren a la part baixa).

Cabró és la paraula comodí per excel·lència. En diem cabró de l'home coguç, però també diem cabró quan volem identificar un paio que ha tingut molta sort, o que és molt espavilat (en aquest cas el podem anomenar indiferentment cabró o cabrit). Una persona s'encabrona si fica la banya en un tema i no vol mirar-ho des d'un altra perspectiva o no vol deixar-ho córrer; esclar que hi ha qui encabrona els altres, que els fa emprenyar o que els provoca perquè tinguin reaccions extemporànies. Un matís que diferencia encabronar de cabrejar.

Hi ha una expressió molt inquietant en castellà que contradiu una mica el que hem dit sobre la sinonímia de cabró i cabrit:

"Difícil decisión la del joven cabrito, o morir de pequeñito o llegar a ser cabrón."

El cabrit és un aprenent del cabró? El cabrit és innocent com un xai i esdevé cabró (una mica en la línia del "bon sauvage")? Les dolenteries d'un cabrit fan gràcia perquè no tenen la magnitud de les "cabronades"?


Trobareu altres entrades d'aquesta sèrie a: Zoologia recreativa VII, Zoologia recreativa VI, Zoologia recreativa V, Zoologia recreativa IV, Zoologia recreativa III, Zoologia recreativa II i Zoologia recreativa I

Comentaris