dijous, 16 de juliol de 2020

Clàssics pervertits (VII). Nihil novum sub sole est

1 Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem.
2 Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer. Tot és en va.
3 Què en treu l'home de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?
4 Una generació se'n va, i una altra ve,
però la terra es manté sempre.
5 El sol surt, el sol es pon,
anhelant d'arribar al lloc
d'on tornarà a sortir.
6 El vent bufa de tramuntana,
ara es gira de migjorn;
dóna voltes i més voltes
i refà el camí que havia fet.
7 Els rius corren cap al mar,
i el mar no s'omple mai;
però els rius no cessen
d'anar sempre al mateix lloc.
8 Les paraules són pura rutina
i no val la pena de parlar;
l'ull no s'acontenta del que veu
ni l'orella del que sent.
9 Allò que ha passat tornarà a passar,
allò que s'ha fet tornarà a fer-se:
no hi ha res de nou sota el sol.
10 Quan d'una cosa diuen:
"Mira, això és nou!",
segur que ja existia abans,
en el temps que ens ha precedit.
11 De les generacions passades no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s'haurà esvaït
entre els qui vindran després.
12 Jo, Cohèlet, que era rei d'Israel, a Jerusalem, 13 vaig posar-me amb tota l'ànima a investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! 14 Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil:
15 "El que és tort no es pot adreçar;
amb el que manca, no hi pots comptar."
16 Em deia a mi mateix: "He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m'han precedit a Jerusalem. He fet l'experiència d'abundar en saviesa i coneixement." 17 Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil. 18 Perquè:
"A més saviesa, més neguit;
a més coneixement, més sofrença".

Primer capítol del llibre de Cohèlet

Ja sé que sembla una mica dur començar un escrit amb una citació tan llarga de l'Antic testament, però quan he llegit el capítol on es trobava la frase que dona títol a l'entrada, no me n'he pogut estar.

A la vista del context de la frase, crec que queda clar que no es va escriure per a ser utilitzada com a justificació graciosa del plagi: "Ja ho diu la Bíblia que no hi ha res de nou sota el sol..." Ja podem entendre que el llibre de Cohèlet no es va escriure per a justificar el llibre de la Ana Rosa Quintana (i tants d'altres).

Tampoc crec que tingui cap mena de sentit dir que d'aquí devia sortir la frase de l'Eugeni D'Ors: "Tot el que no és tradició, és plagi".

"Fora de la Tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és Tradició, és plagi."

"Glosari. Aforística de Xènius". XIV, La Veu de Catalunya (31-X-1911).

Sembla que aquest capítol està pensat per a baixar una mica les ínfules del lector, perquè entomi la lectura del llibre una mica més humilment... En fi. No era el tema del que volia parlar i, per això, he volgut copiar el context de la frase. Perquè de vegades, en retirar-la, es fàcil d’interpretar al nostre gust.

Llegiu atentament les dues frases finals del capítol i repreneu el capítol de bell nou. Tot té una música ben diferent...

Però tornem al plagi. Tornem a la lectura tradicional/justificatòria de la frase que és del que volia parlar.

Heu llegit Les voleurs de beauté (Grasset, 1997) de Pascal Bruckner? Hi ha traducció catalana a Proa: Els lladres de bellesa, traduït per Montserrat Planas Puig.

N'han fet una versió il·lustrada!

Mentre buscava dades del llibre a Internet, per no aixecar-me i buscar-lo a la prestatgeria, he vist que a El País, La casa del Llibre i Amazon tenen el mateix resum de l'argument. Aquest:

"Mathilda, una jove del sevei de psiquiatria d'un hospital francès, rep la confessió de
Benjamin Tholon, que, bloquejat per la neu, va haver de refugiar-se, juntament amb
la seva promesa Hélène, en un xalet de muntanya.
Allí, un curiós trio els acull am"

Així, "sevei" i la darrera paraula tallada. Als dos resums... Curiós, oi?

Doncs, el llibre té com dues parts molt diferents (pel que recordo; és una lectura de fa temps). A la segona part passa el que recull el resum que he transcrit, però a la primera, el protagonista es dedica a anar a la biblioteca i copiar frases soltes d'un munt de llibres per a construir la seva novel·la (que, si no m'erro, guanya un premi o, almenys, s'hi presenta). No us explico res més perquè mataria la lectura.

Aquesta idea ja l'havia llegida abans en una columna de Quim Monzó (no dic que la columna de Monzó sigui anterior al llibre de Bruckner. Si tingués tanta memòria a la meva edat, seria un cas d'estudi). Monzó, però, parlava de citacions; de farcir el llibre de citacions d'autors coneguts i anar-les referenciant a peu de pàgina com un exercici erudit. Crec recordar que posava uns punts suspensius entre cometes i els referenciava d'alguna obra de Pla, per exemple. A la novel·la de Bruckner la cosa és un robatori descarat, sense pal·liatius.

Us imagineu el protagonista de Bruckner amb un ordinador i Internet? Potser quedaria bloquejat per excés d'informació! És tot tan fàcil; ho tenim tot tant a l'abast de la mà ("a un clic de distància")...

Canviem de disciplina artística. Mirem la música. Potser perquè no hi entenc gaire, només n'escolto, però no acabo d'entendre el concepte homenatge ni la majoria de versions que es fan dels clàssics. Heu fet mai l'exercici de posar en fila versions d'un tema i sentir-les l'una rere l'altra? Amb poques excepcions, les suposades versions són el mateix tema, cantat en el mateix temps, amb les mateixes notes, però amb la veu del versionador (que pot ser millor o pitjor i, fins i tot, en alguns casos pretén imitar la de l’intèrpret original). Que hi ha excepcions i algunes versions són impressionants i et fan oblidar l'original? És cert, però quan sento que un tema és un homenatge a nnn, ja tremolo i espero una mena de "reanimator musical".

Sembla que tot ens du a concloure que no cal esforçar-se a fer res de nou, que tot està fet, que tot s'ha fet sempre de la mateixa manera i no cal, o no és possible, canviar res.

"Sempre ho hem fet així i ens va bé, per què canviar?"

Aquest argument apareix a tots els manuals de gestió empresarial com a tòpic de la resistència al canvi. Evidentment, no martiritzaré ningú amb l'enfilall d'arguments que els mateixos manuals ofereixen als gestors del canvi en les empreses per a rebatre'l. Només volia ressenyar que canviar, pensar lliurement, mirar les coses des d'angles diferents demana un esforç i que la societat actual no ens ho posa fàcil.

L'acomodació, el cofoisme, també és una derivada del "nihil novum..." encara que, d'entrada no ho sembli, i la nostra època en va plena. Quan ve una situació nova que demana un esforç mental per a comprendre-la, per a trobar els mecanismes d'adaptació o de combat no som capaços de posar en marxa la maquinària intel·lectual necessària per a fer-ho. Preferim obeir, i queixar-nos de les decisions que algú altre pren per nosaltres, que tenir iniciativa. Potser la comparació no acaba de quadrar del tot, però no us ha impressionat el munt de veus que han demanat més decisions i actuacions governatives durant la pandèmia? Comentaristes suposadament moderns, d'esquerres, molt socialdemòcrates, liberals i tota la pesca demanaven que durant la desescalada l'estat vigilés i limités la lliberat de les persones... No estiro aquest fil perquè glossar el camí que du al feixisme s'escapa del que volia explicar aquí.

Originalitat, pensar, responsabilitat, llibertat, esforç... Si estires del fil d'un des conceptes vas a parar a algun dels altres i negar-ne un comporta, com a mínim, dificultar l'existència dels altres. I ara no desenoluparé la idea, perquè és un tema que em balla contínuament pel cap i que he comentat per escrit sovint: les teories educatives que s'han polit la responsabilitat dels alumnes no troben arguments perquè s'instal·li "la cultura de l'esforç". Evidentment!

Cap comentari:

Publica un comentari